Andorra, i especialment el Govern, té diversos fronts a tancar al llarg d’aquesta legislatura. Del que es decideixi i la forma com es faci dependrà el futur per a les properes generacions i es modelarà el país que entrarà en el segon quart de segle. N’hi ha un, però, del qual dependrà la resta, com és l’acord que es pugui segellar amb la Unió Europea.
Es tracta d’una negociació difícil però obligada, que s’ha anat retardant però que no pot quedar eternament relegada a l’agenda perquè arribarà un moment en què Brussel·les exigirà, i llavors serà massa tard per constatar que sota pressió i amb precipitació no es poden arrencar concessions favorables per a Andorra i que només quedarà que acatar allò que imposin els responsables comunitaris.
Una negociació tan important, que ha de culminar en un principi d’acord que se sotmeti a referèndum, no pot estar basada únicament en l’òptica d’un sol partit o del govern de torn, sinó que requereix de la participació de tot l’arc parlamentari, representant així la totalitat de la població.
De moment s’han produït ja diversos contactes del cap de Govern amb els grups parlamentaris, i la situació es troba en un moment delicat per la negativa dels liberals a continuar assistint a les cites amb Martí, en considerar del tot insuficient la documentació facilitada pel Govern per tal d’arribar a un acord el més ampli possible entre totes les forces parlamentàries que permeti signar un pacte d’Estat sobre la relació futura d’Andorra amb la UE.
El país no es pot permetre el luxe de prescindir de la participació del principal partit de l’oposició, i par tant és del tot obligat apropar de nou posicions, allunyades per unes simple desavinences sobre el lliurament de documentació. Andorra és més important.