PUBLICITAT

El moviment ibèric: l’utopia

Moltes bromes ha suscitat la proposta de confederera els Estats d’Andorra, Espanya i Portugal que la setmana passada van presentar els impulsors de l’anomenat Partido Ibérico. La idea no és de quatre il·luminats, de fet, el premi Nobel de Literatura José Saramago n’era un dels promotors. Unamuno parlava de superar «el xoc entre l’arrogància espanyola i la desconfiança portuguesa». Ara, a més, hi afegeixen el Principat, que l’il·lustre pensador espanyol potser qualificaria «de picardiosos andorrans». Una proposta que sembla fora de lloc i irrealitzable, vist el context en què ens trobem. Anem per parts.

Andorra lluita des de fa segles per conservar la seva sobirania, fa malabarisme per mantenir l’equilibri del coprincipat i, a més, ara fa uns esforços titànics per acostar-se a Europa i tancar un beneficiós acord d’associació.

L’Estat espanyol es troba en desgovern total des de fa gairebé un any, i dins del territori hi ha diferents sensibilitats, com la catalana, que lluita –almenys una bona part de la ciutadania– per la independència o un altre estatus dins d’Espanya.

Quant a Portugal, sembla que l’Estat lusità és el que veuria amb més bons ulls una unió ibèrica, que li donaria més força a Europa.

Els representants del Partido Ibérico desitgen que a Andorra hi hagi gent que se sumi al moviment. Una Ibèria confederada és una nova utopia en una Europa que, lluny de tirar fronteres, cada vegada n’està construint més. Una altra utopia seria apostar per eliminar tots els Estats i conviure amb harmonia en un espai comú, Europa, o el planeta Terra, en què es respectessin totes les cultures i singularitats. De fet, no és això el que demana Andorra quan s’acosta a la UE?

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT