• DAVANT DE LA DRAMATÚRGIA DE LA CRISI HEM DE FER PERIODISME

La festa de Meritxell marca el final de l'etapa estiuenca. Ara toca, segons els cànons tradicionals, començar un nou camí en la vida del país. Enrere queda l'esbarjo i el que ara necessitem és l'esforç personal i col.lectiu per tirar endavant la vida del país. Tot sembla molt normal, si no fos perquè les realitats del que passa no ho són del tot. Quan es viu en circumstàncies normals és molt fàcil que tot resulti adorable. El problema és si aquestes característiques no hi són. La gent mira la tele per veure el que passa, llegeix els diaris per entendre el que es diu o s'escolta la ràdio per intentar assimilar la melodia de la vida, cada vegada més plena de sorolls. Ens movem i patim un seguit de pressions que farceixen la vida de circumstàncies anormals, en la majoria de casos perquè volem que sigui així.

Les darreres jornades han estat uns clars models de maniqueisme en històries pròpies de periodisme-escombraria, que es vol que siguin transcendents per interessos particulars i que en qualsevol altra circumstància no farien que la sang arribés al riu. També patim un essencialisme desmesurat que defensa parcel.les particulars en detriment de les generals. Existeixen ciutadans de primera i també de segona categoria. Sempre ha estat així, però potser ara més que mai, a causa de la crisi i del crit "que se salvi qui pugui". Tot el que s'ha aconseguit amb esforç i perseverança s'ha de saber defensar, pensant, però, que no han estat uns quants els aconseguidors, sinó la feina de molts. En moments d'urgència el sistema de prioritats és inexcusable i no es pot deixar d'atendre uns per salvar uns altres, sinó que s'ha de buscar l'equilibri perquè els damnificats siguin els mínims. Buscar paral.lelismes entre unes circumstàncies i unes altres pot ser positiu si es fa de manera conscient i justa. En cas contrari pot ser molt poc ètic i altament perjudicial. Repetir els mateixos conceptes caducs cansa i avorreix, i no soluciona res.

Seria bo que ens féssim una pregunta tan simple com: ¿Què ens passa? Possiblement la resposta seria que no ens passa res de nou, perquè no fem altra cosa que viure sobre els vells esquemes, fins i tot quan ja no ens serveixen. Possiblement alguns poden pensar que els periodistes som uns ploraners. El periodisme serà sempre el que va ser. Si el periodista no té un bon equipatge d'amor per desenvolupar l'ofici, no farà res de bo. Alguns voldrien que tot es trenqués per buscar una nova vaixella, sense cap gràcia ni art. És el periodisme- escombraria. Davant de la dramatúrgia de la crisi, hem de fer periodisme. Explicar els fets com són i no com alguns volen que siguin. En aquest curs ho tindrem molt present.

Per a més informació consulti l'edició en paper.