• L'INCIDENT DE LA GRUA ENTELA UNA OBRA, LA DEL CONSELL, MODÈLICA

Els últims 10 mesos han estat nefastos per a l'obra pública: El novembre de l'any passat un tràgic accident a la boca oest del túnel dels Dos Valires s'enduia la vida de cinc treballadors; mesos més tard, a finals de maig d'aquest any, un nou incident a la mateixa obra --aquest cop sense danys personals-- complicava encara més els treballs de construcció del viaducte d'enllaç entre el túnel i la carretera general 3; i dissabte passat al matí es desplomava una grua de grans dimensions a les obres de la nova seu del Consell General. Les conseqüències d'aquest últim accident van ser molt menors del que podrien haver estat: una de les peces de la grua va anar a impactar contra l'àrea de jocs infantils de la plaça del Poble de la capital on, afortunadament, no hi havia ningú en aquell moment.

Tot plegat ens hauria de moure a una reflexió sobre com s'executa l'obra pública. Després de tots aquests accidents, ¿quina autoritat poden tenir els responsables polítics i les empreses adjudicatàries per afirmar que la seguretat de treballadors i ciutadans està garantida? Quan en menys d'un any es produeixen tres incidents d'aquesta magnitud s'evidencia que alguna cosa no funciona en la gestió de l'obra pública i en el control de l'execució.

Els treballs de construcció de la nova seu del Consell General han estat --salvant el desplom de la grua de dissabte-- modèlics. Els terminis de les obres s'han complert amb una puntualitat britànica i la desviació pressupostària ha estat ínfima fins al punt que s'han estalviat diners en alguna de les fases. Per tant, seria injust per als responsables d'aquesta obra, tant institucionals com privats, jutjar tot el procés només tenint en compte el desplom d'una grua en la fase final de les obres. Però, en certa manera, és la gota que fa vessar el got. Fins i tot a la més segura de les obres poden passar coses com aquesta, però quan els incidents es repeteixen --a nivell de país-- massa sovint, hi ha raons suficients per pensar que les coses es podrien fer millor.

Més enllà dels mecanismes de control, la reflexió hauria de ser més àmplia: ¿Estem pagant ara les disfuncions d'anys i panys d'excessos constructius? És cert que l'orografia andorrana és complicada, fet pel qual les obres sempre tindran un plus de complexitat, però també és cert que massa sovint s'ha estirat més el braç que la màniga. Andorra és un país on els projectes faraònics estan a l'ordre del dia, on els desmunts de terra i roca s'han convertit en la norma i no en l'excepció, on s'han dissenyat plans d'infraestructures absolutament desmesurats i on s'han dut a terme obres de gran envergadura sense tenir-ne assegurat el finançament.

Per a més informació consulti l'edició en paper.