Quan esclata alguna bomba informativa és normal que hi hagi rèpliques, contrarèpliques, afirmacions i desmentiments. La crítica és saludable, i s’ha de saber encaixar; ara bé, en les dues direccions. Hi ha gent i sectors que s’han sorprès o, fins i tot, molestat, pels noms que han sortit com a possibles aspirants a caps de llista de la candidatura liberal per a les eleccions generals del 2019. Però els noms són els que són, i en això consisteix el joc democràtic.

Més enllà de la travessa, a les xarxes socials, aquell terreny on tot sembla quedar impune i on tothom s’atreveix a opinar o llençar còctels explosius, s’ha criticat que dels cinc candidats cap és dona. I ja ha rebut el missatger. Si qui confecciona les llistes no ha tingut en compte la vàlua de les seves companyes de files liberals no té res a veure amb aquest rotatiu. No matin el missatger i facin més autocrítica.

De fet, fent memòria, només hi ha hagut una candidata dona a cap de Govern: Isabel Lozano, del partit dels Verds. Ni liberals, ni demòcrates, ni progressistes, ni reformistes, ni socialdemòcrates ni la resta de sigles han apostat mai per posar una dona al capdavant de la llista. Tampoc hi ha hagut mai cap síndica general (tenim una subsíndica, això sí). A veure si a les pròximes eleccions entre les persones que es postulen a cap de Govern hi ha alguna Bonet, Bonell, Gili o Pallarès. No es tracta de quotes ni d’establir paritat per llei, sinó de tenir en compte a polítics dels dos sexes a l’hora de confeccionar les llistes, valorant la seva vàlua i trajectòria, independentment de si és home o dona.

A les eleccions comunals ja fa temps que s’ha superat i hi ha candidats i candidates a governar les parròquies. Ara bé, de moment, només dos de cinc.