Sense cap ànim de desacreditar la justícia ni de dir com ha de fer la seva feina, hi ha algunes sentències que la ciutadania no entén. Una noia menor d’edat va ser abusada sexualment, en dues etapes diferents de la seva vida, pel seu avi i pel seu padrastre. Les condemnes, cinc anys ferms per al primer i 12 anys d’expulsió, i dos anys ferms i dos condicionals per al segon.

La llei estableix diferències segons el tipus d’agressió sexual, i considera que no és el mateix un tocament que una penetració. En casos com aquests potser caldria aparcar l’anàlisi objectiva i tenir més en compte la subjectiva. Que li preguntin a les víctimes. Una nena o dona víctima de violència sexual patirà un trauma per la resta de la vida que haurà d’afrontar, i serà tan greu com si de nena va ser tocada lascivament per un adult com si d’adulta ha estat violada. Com es pot mesurar el grau del dolor? Una agressió sexual, sigui del caire que sigui, ha de ser durament penada.
Hi ha comportaments que no tenen explicació, perquè no s’hi val a dir que són malalts: un sap que agredir sexualment és un delicte i que està fent mal, destrossant la vida a una altra persona.

La justícia ha de ser transparent –de fet, les vistes penals són públiques i qualsevol persona hi pot assistir de públic– i aclarir com s’aplica el Codi Penal. Segurament, a una majoria de la ciutadania qualsevol pena a un violador serà poca, i quan és un familiar directe de la víctima, com és el cas al qual ens hem referit, encara s’entén menys.

No demanem venjança, sinó una condemna amb la justa proporció al mal causat. A Espanya, la manada espera a la presó que se’ls jutgi per la violació col·lectiva que van cometre fa un any a Pamplona. Demanem justícia.