Reutilitzar roba i objectes: sostenibilitat i solidaritat
Avui m’he llevat volent prendre’m la vida de forma zen. Sense indignar-me ni rondinar per tot. Que vostè dirà: amb què s’ha despertat, aquesta, és amb passotisme; què zen ni què res. Més que probablement té raó. El cas és que la intenció d’evitar escalfar-me ha durat ben poc.
A la consulta del metge estant –informatiu de la televisió pública catalana de fons–, entre crits de la secretària –que ha desistit de fer anar l’agenda a l’hora– se senten comentaris a la sala d’espera malgrat l’actitud d’impassibilitat amb què a mi m’ha sorprès el despertador aquest matí. Comentaris sobre del tema que ocupava la pantalla: el procés. Impassibilitat per l’actitud que, no només a nivell institucional sinó públic, ha tornat a assumir Andorra –no sigui cas que trenquem la neutralitat que figura a la llista de tòpics que defineixen el Principat– en el tema.
I dic tòpic, perquè encara a la consulta (i sempre parlant des del meu punt de vista), la càrrega que notava en l’ambient no era tant pels microbis que la sobrevolaven com per la preocupació pel veí del sud. I tot i que segurament parlo de ‘veí del sud’ pecant precisament de la neutralitat que vinc a controvertir, perquè no goso parlar de països ni de nacions, caic en el fet que l’assumpte no ens és ni moltíssim menys aliè, per molt que les concentracions a la plaça del Poble tinguin una mínima representació.
Per més que l’estament públic –no únicament polític–, es renti una vegada més les mans respecte del que han donat en anomenar «afer català», com si no l’hi anés la cosa.
Resulta que sí. Que mantenir-se «respectuosament expectant» en referència a la successió de fets a l’altre costat de la frontera és més o menys correcte de cara a l’exterior i que, al cap i a la fi, és la postura internacional (apunt: Catalunya ha estat portada digital a Le Monde, The New York Times, The Guardian...).
«És la guerra», deia un dels pacients. Doncs potser sí que cal parlar de l’afer. Potser ens interessa una mica saber els potencials escenaris a què ens enfrontem. Potser no som tan impassibles. Potser no sóc l’única que peca de passotisme. Potser no cal caure en el fatalisme i parlar de gerra. Però cal parlar.
Periodista
A la consulta del metge estant –informatiu de la televisió pública catalana de fons–, entre crits de la secretària –que ha desistit de fer anar l’agenda a l’hora– se senten comentaris a la sala d’espera malgrat l’actitud d’impassibilitat amb què a mi m’ha sorprès el despertador aquest matí. Comentaris sobre del tema que ocupava la pantalla: el procés. Impassibilitat per l’actitud que, no només a nivell institucional sinó públic, ha tornat a assumir Andorra –no sigui cas que trenquem la neutralitat que figura a la llista de tòpics que defineixen el Principat– en el tema.
I dic tòpic, perquè encara a la consulta (i sempre parlant des del meu punt de vista), la càrrega que notava en l’ambient no era tant pels microbis que la sobrevolaven com per la preocupació pel veí del sud. I tot i que segurament parlo de ‘veí del sud’ pecant precisament de la neutralitat que vinc a controvertir, perquè no goso parlar de països ni de nacions, caic en el fet que l’assumpte no ens és ni moltíssim menys aliè, per molt que les concentracions a la plaça del Poble tinguin una mínima representació.
Per més que l’estament públic –no únicament polític–, es renti una vegada més les mans respecte del que han donat en anomenar «afer català», com si no l’hi anés la cosa.
Resulta que sí. Que mantenir-se «respectuosament expectant» en referència a la successió de fets a l’altre costat de la frontera és més o menys correcte de cara a l’exterior i que, al cap i a la fi, és la postura internacional (apunt: Catalunya ha estat portada digital a Le Monde, The New York Times, The Guardian...).
«És la guerra», deia un dels pacients. Doncs potser sí que cal parlar de l’afer. Potser ens interessa una mica saber els potencials escenaris a què ens enfrontem. Potser no som tan impassibles. Potser no sóc l’única que peca de passotisme. Potser no cal caure en el fatalisme i parlar de gerra. Però cal parlar.
Periodista