Durant molt temps, massa, el formigó i el totxo ha guanyat espai a la natura i el paisatge. Andorra va fer cas omís al valor paisatgístic i del patrimoni i es va deixar caure a les mans interessades d’un boom immobiliari descontrolat i sucumbint al guany immediat. Quan s’ha volgut posar fre i protegir  un patrimoni que és de tots –també de les futures generacions– s’ha tornat a caure en contradiccions i una sensació que es podria fer molt més. Aquest és el cas dels entorns de protecció de monuments, una mesura que va generar molta controvèrsia quan es va posar en marxa perquè xocava directament amb els interessos de propietaris privats de terrenys que entraven dins d’aquests perímetres protegits.
El 2014 es va reduir de molt la dimensió de la protecció a petició dels comuns, situant-lo en els vint metres actuals. Es pot afirmar també que hi ha poca diligència per part del Ministeri de Cultura en publicar nous entorns de protecció, una demora que pot posar en perill la conservació d’alguns dels preuats béns d’interès nacional. Ahir es va saber que la ministra de Cultura, Olga Gelabert, es planteja la possibilitat que els entorns de protecció dels béns d’interès cultural (BIC) no es limitin als vint metres que estableix la llei de Patrimoni Cultural, modificada l’any 2014, sinó que siguin flexibles, i que els metres de protecció es fixin segons les necessitats de cada monument. El canvi fa témer que s’estableixin uns criteris poc objectius que vagin en detriment de la protecció del patrimoni.
No sembla una mesura apropiada, i si els 20 metres actuals ja suposen un radi petit, pensar en una flexibilització indueix a pensar en polèmiques constants per decisions que poden arribar a ser interpretades de capritxoses, arbitràries i poc fonamentades.