La millor eina per mesurar la qualitat de la sanitat pública i la confiança que en tenen els ciutadans és l’ús que se’n fa . De res serveis sortir en llistes internacions al top 10 amb uns criteris qüestionable si la realitat demostra que quan una persona es posa malalta opta per acudir a un especialista de fora perquè el que li ofereix la sanitat públic no li mereix prou confiança.
Per aconseguir uns nivells òptims de qualitat no hi ha miracles noi fórmules meravelloses. La sanitat no és un negoci i no es pot gestionar com qualsevol altre empresa, el que no vol dir que s’hagin d’optimitzar els recursos i evitar els típics abusos que suposen un malbaratament innecessari, per a la qual cosa s’han de tenir els mecanismes de control adients que ajudin a l’estalvi sense que se’n vegi afectada la qualitat.
El SASS va fer ahir balanç de l’any passat, que deixa un nou exercici amb números vermells d’una parapública que durant molts anys no ha tingut una cura estricte dels números amb remuneracions i complements que han generat rebuig social i el toc d’atenció del Tribunal de Comptes.
Un exemple és el Servei d’Oncologia, que en aquest any ja ha atès el mateix nombre de persones que en tot el 2016. La contractació d’un coordinador d’oncologia, la implementació de diversos comitès de tumors per a diverses patologies i protocols per diverses malalties oncològiques són els principals motius pels quals molts malalts prefereixen ser atesos a Andorra que fer els pesats desplaçaments a Barcelona. No sempre el de fora és millor, els convenis han de garantir allò que no es pot oferir a Andorra, però els tractaments i especialitats que existeixen al país han de merèixer la confiança dels pacients. I de passada s’hauria d’acabar amb les llistes d’espera en alguns especialitats.