Les dones andorranes tenen pocs fills. La taxa de natalitat es de les més baixes d’Europa, similar a la italiana i això denota un greu problema social i econòmic que ja està configurant (negativament la societat futura).
Encara que l’embaràs es una decisió voluntària de la dona hi ha massa elements que condicionen aquesta decisió, i quasi cap d’ells són favorables a tenir més de dos fills. La família nombrosa –el que s’entén actualment, de tres fills cap amunt– només està a l’abast de les famílies amb més recursos. La classe mitjana –empobrida amb la crisi econòmica– i molt menys els treballadors amb sous baixos o mileuristes s’ho han de rumiar molt a l’hora de decidit tenir un fill per tot el que comporta.
No es tracta només de l’atenció que necessiten els fills i de la capacitat econòmica que s’ha de tenir. La dona –com és lògic– no vol sacrificar en la majoria dels casos la seva carrera professional i per aquest motiu el primer embaràs arriba tard, més enllà dels 30, amb la qual cosa es perd un tram important de fertilitat. Aquest endarreriment condueix a una altra lectura, com és que la dona encara suporta el pes de la feina de tenir cura dels fills, i són comptades les excepcions en les que és l’home qui sacrifica part del temps de la feina per responsabilitzar-se dels fills. El resultat és un país que envelleix, que necessitarà mà d’obra estrangera per cobrir les necessitats de les empreses i cotitzar a la CASS. I el que es pitjor, hi ha l’amenaça que la baixa taxa de natalitat es converteixi en un mal endèmic, doncs si ara hi ha menys naixements és fàcil deduir que en un futur proper hi haurà menys dones que puguin convertir-se en mares.
Potser és hora que es faci una reflexió sobre la societat que entre tots estem creant, i meditem si realment volem aquest empobriment que ja és un fet.