E l Govern va presentar ahir el paquet de mesures urgents que han d’incrementar el poder adquisitiu de la classe mitjana. Entre elles destaca la pujada del salari mínim un 3,2% (és a dir, 33 euros fins arribar als 1.050 euros), així com també de les pensions més baixes de jubilació, viduïtat i invalidesa; l’augment del salari dels qui cobrin fins a 24.000 euros bruts anuals en base a l’IPC (que s’estima que serà al voltant d’un 0,8%); i la pròrroga d’un any en els contractes de lloguer que finalitzin aquest any o que es renovin de forma tàcita amb la prohibició d’incrementar-los més que l’IPC (sempre que propietari i inquilí no arribin a un acord).

Efectivament, les mesures anunciades tindran un impacte directe a les butxaques dels treballadors, ja que la majoria de canvis s’aplicaran amb l’aprovació de la Llei del pressupost prevista per a mitjans de febrer. Amb tot, l’impacte serà irrisori. 

Fa molts anys que el sector privat no veu incrementat el seu salari amb l’IPC, el que ha provocat que el cost de vida quedi lluny dels sous de la classe mitjana. L’apujada ara d’un 0,8%, augment que també patiran els preus del mercat, no ajudarà a escurçar aquesta distància. D’altra banda, i malgrat que és positiu que el salari mínim segueixi creixent, el cert és que afirmar que amb 1.050 euros ja es pot viure al Principat és senyal de desconèixer la realitat de molts ciutadans. Amb aquest sou a final de mes una persona pot, escassament, pagar les despeses bàsiques i fixes. No pot, però, permetre’s luxes com la cultura o l’educació addicional i patirà amb qualsevol imprevist econòmic. Per tant, no participarà tampoc de la reactivació de l’economia, que necessita de la classe mitjana per recuperar-se.  És clar que tota mesura és benvinguda i que no empitjorarà la situació. Les proposades, però, són insuficients i no han estat consensuades, tal com Martí es va comprometre a fer en el seu discurs de cap d’any.