El president del Parlament de Montenegro, Ivan Brajovic, reflexiona en l’entrevista de la pàgina 8 sobre el procés negociador del seu país per esdevenir membre de la Unió Europea i valora la importància de gaudir del camí, del procés, i no obcecar-se amb els resultats. Les comparacions són odioses, però immersa també Andorra en un procés de negociació amb la UE, tot i que amb un objectiu ben diferent, la pregunta apareix sense voler-ho: està Andorra gaudint del procés de negociació amb la UE? 

Brajovic sustentava la seva fília pel camí, no sempre fàcil, reconeixia, cap a Europa en el fet que el país havia hagut de complir uns estàndards que acabaven beneficiant tots els ciutadans. En aquest cas, sí que hem sentit explicar moltes vegades, amb satisfacció, l’homologació del sistema financer i bancari als estàndards internacionals, no només europeus. 

Però quan sentim a parlar de les adaptacions que el país ha de fer per permetre l’acord d’associació amb Europa no hi ha aquesta pàtina de satisfacció sinó el que més es valora és que es conservi el màxim possible l’statu quo.  Bona part d’aquesta reacció està motivada, amb tota probabilitat, per la falta de transparència a l’hora de saber què, com, quan, on i per què s’està negociant cada un dels dossiers. Els mesos avancen, el període que durant tot el 2018 s’havia assegurat que veuria signar l’acord d’associació, principis del 2019, s’està esgotant. 

I tot i que ara ja tothom ha aclarit que encara trigarem a veure’l, segueixen sense aparèixer dates concretes i si bé el Govern emet comunicats de premsa per a cada visita internacional dels seus membres, les notes de premsa sobre les sessions negociadores a Brussel·les no arriben a cap mitjà de comunicació. Tampoc a les bústies dels consellers generals.