Parlar de cultura aixeca simpaties arreu, és un dels temes agraïts. En les relacions interpersonals aporta un toc distingit i les inversions culturals des de les administracions acostumen a ser anunciades amb bombo i plateret i rebudes de bon grat. Contràriament, a ningú li agrada massa pensar que la cultura té un cost, que la cultura també implica diners, almenys fins que no aconseguim desenvolupar un altre tipus de societat al marge del capitalisme, si és que això és possible d’alguna manera. 

En general, les butxaques sovint s’arronsen a l’hora d’haver d’invertir en cultura, ja sigui a nivell micro o macro. És més fàcil sortir a sopar i gastar-se X suma de diners en menjar i beure que no invertir la mateixa quantitat en unes entrades de teatre, per exemple. Sempre hi ha excepcions. També a nivell macro, també hi ha empreses o institucions decidides a invertir grans sumes en bons projectes, però no sempre. 

Ara, som capaços de captivar aquestes poques empreses que volen invertir en cultura. Si són empreses buscaran algun rèdit, és clar. És aquest el model que volem? Pot el sector públic carregar amb tot el pes del finançament de la cultura? Ofèn a l’espectador veure una obra mestra patrocinada per una marca comercial? 

De dubtes hi ha molts i de models de mecenatge, també. Tots tenen avantatges i inconvenients i tots es corresponen a diferents concepcions polítiques de la societat. Mai plourà a gust de tothom però l’ecosistema cultural andorrà sembla que reclama algun moviment. Des dels projectes gegants, amb l’opció de fer sentir més la seva veu, fins als projectes més petits, tots coincideixen en la falta d’aposta pel món cultural. Però, és clar, els diners són la criatura més poruga de la Terra i no faran mai un all in sense la seguretat que tindran beneficis. Cal una nova llei del mecenatge?