Ningú s’escapa avui en dia d’haver patit un càncer en la pròpia pell o bé haver-lo viscut a través d’una persona molt propera. Per aquest motiu, no cal explicar l’impacte profund que té aquesta malaltia en tota l’estructura familiar i social del malalt i, per descomptat, com trontolla l’estabilitat de la persona diagnosticada i la difícil acceptació de la situació pròpia. Precisament aquesta acceptació provoca un procés de dol en els diagnosticats però també en les persones pròximes que és natural però provoca un fort patiment. L’evolució de la medicina cap als tractaments holístics, és a dir, els que entenen la malaltia com un tot de factors i no una suma d’elements ha potenciat la incorporació en els darrers anys de figures com els psicooncòlegs que acompanyen els malalts i les seves famílies en aquest tràngol d’acceptar la nova situació i també, en el probable tràngol d’haver de digerir la mort pròpia o d’un familiar pròxim. 

Potser ha trigat més del que tots hauríem desitjat l’arribada de la psicooncòloga al SAAS però ara que fa uns mesos que exerceix està començant a proveir-nos d’unes dades molt enriquidores sobre com es relaciona la nostra societat amb el càncer. De moment, sabem que només un 30% dels pacients diagnosticats consideren que necessiten suport psicològic, una dada aparentment baixa que potser té a veure amb la percepció negativa que la nostra societat té d’estar tristos o dolguts o descol·locats per quelcom. 

El cert és que la psicooncòloga no ofereix miracles per a aquesta malaltia però sí aporta tota una sèrie d’eines per gestionar els sentiments contradictoris que es presenten en aquestes situacions. L’arribada de la psicooncòloga al SAAS marca una evolució del sistema. Tant de bo s’estengui aquesta proposta a altres malalties que tenen un impacte en la quotidianitat de les persones.