El Departament d’Estadística va publicar ahir l’Enquesta sobre la conciliació entre vida familiar i laboral per a l’atenció de persones a càrrec de l’any 2018. Un document que, a priori, té unes quantes dades que provoquen sorpresa i estupefacció. La primera, el fet que el 86,2% dels enquestats declarin que estar a càrrec d’un menor de 14 anys o d’una persona adulta que no es pot valer per si mateixa «no suposa cap efecte significatiu sobre la seva activitat laboral o professional actual». És a dir, que la conciliació en aquests casos, és notablement bona al país. Bé, en un indret on gairebé tot està obert de dilluns a diumenge, excepte quatre dies a l’any i on les jornades laborals són per a bona part dels assalariats de més de vuit hores, el següent pas era anar a veure quina mostra s’ha fet servir per a l’enquesta. Només en sabem que van ser 1.288 persones, però no s’especifica ni gènere, ni lloc de feina, ni origen, ni grup salarial. 

Aquestes dades serien interessants per saber si, com és habitual, les dones són les proveïdores de cures de la família o no. Perquè el què veiem als carrers, a les sales d’espera de la sanitat és que són majoritàriament dones acompanyant aquestes persones quan estan malaltes. I la publicació d’aquesta enquesta la vigília del Dia Internacional de la Dona, sense dir específicament quin és el paper de la dona com a cuidadora és, com a mínim, estrany. Perquè si la situació és millor que a Escandinàvia, com sembla indicar l’enquesta, hauríem de transmetre aquest model social d’èxit a la resta d’Europa. 

Sorprenent és també que, segons l’estadística, el nivell educatiu de les persones no té cap efecte sobre el temps dedicat a cuidar altres persones i és que les proporcions de cuidadors i cuidadores són, segons el Departament d’Estadística, iguals sense importar si es disposa d’estudis Universitaris o només primaris. Benvinguts a l’oasi social del Pirineu.