Les llistes nacionals i territorials que concorren a les eleccions del pròxim 7 d’abril no són absolutament paritàries però sí que constaten un augment de la participació política de les dones, motiu pel qual tots ens hem de felicitar. Felicitem-nos també per l’aprovat, amb nota, que l’Oficina per les Institucions Democràtiques i els Drets Humans de l’OSCE (ODIHR, per les seves sigles en anglès) va fer públic ahir respecte de la qualitat i les garanties que ofereix el sistema electoral del país. No obstant això, els observadors van destacar en el seu informe com el país ha omès la recomanació del comitè de l’ONU per a l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona que va assenyalar, el 2013, que Andorra havia de legislar per «adoptar mesures temporals necessàries per potenciar la presència de dones a la vida política del país». Caldria reflexionar sobre per què no s’ha acollit aquesta recomanació d’un organisme com l’ONU, del qual ens sentim molt orgullosos com a país de pertànyer i al qual, en qualsevol oportunitat, donem suport públic i subscrivim les seves accions amb total convicció. 
L’informe recull que tots els partits polítics amb qui l’oficina de l’OSCE es va entrevistar van assegurar que tenien polítiques d’impuls de les candidates en l’estructura del partit però quan van ser preguntats si això quedava recollit en els estatuts de les formacions, la resposta va ser negativa. 
Per tant, una vegada més, la igualtat d’oportunitats depèn de la bona fe i no d’una llei que empari les dones. El debat sobre si la discriminació positiva és necessària, no és fàcil i moltes dones no hi estan d’acord perquè se senten tan capaces com els seus companys per aconseguir fites sense quotes però cal una reflexió per decidir, com a país, si podria ser un mal menor temporal que permetés un canvi de paradigma, com l’ONU recomana.