Ara que tornem a girar sobre l’etern i cíclic debat de com internacionalitzar Andorra incloent una diversificació dels sectors de valor afegit val la pena reflexionar sobre el malaguanyat destí del Festival Internacional de Pallasses d’Andorra la Vella (FIPA). Tot i que el seu retorn i la consolidació d’una segona edició i del compromís de perpetuar-lo, encara que sigui en un format molt més reduït, és sens dubte una bona notícia, cou una mica recordar com el pressupost d’enguany és un 83% més baix que el de les primeres edicions dels anys 2000. És a dir, hem passat de comptar amb pressupostos de 120.000 euros a haver de fer mans i mànigues –i reduccions, és clar!– amb 20.000 euros. 

A més, durant l’impàs de nou anys en què per la crisi econòmica es va haver d’aturar, han sorgit altres iniciatives similars arreu del món, destronant Andorra d’aquesta recepta pionera que cobria un nínxol de les arts escèniques inexplorat. No es tracta de posar la responsabilitat sobre les espatlles del Comú d’Andorra la Vella sinó sobre la de tota la societat. 

Què diem i què exigim quan diem que volem un país internacional i diversificat? El FIPA era un bon model i una excel·lent oportunitat que ara, amb encert, es recupera però que surt de les últimes posicions. I la internacionalització, no té cap sentit sense una completa integració amb el teixit local i, en aquest sentit, seria molt interessant que les pròximes edicions recuperessin els workshops i les sessions de treball i sobre el sector que convertien Andorra en una mena de think tang sobre la professió. 

Però per assegurar un complet win-win caldria també que es fomentés aquest art i tot el seu univers entre els joves andorrans durant el Festival per crear un planter a casa.