Diu la dita que no es poden posar portes al camp, és a dir impedir el que no es pot evitar. En aquest sentit, les mesures de seguretat antiterroristes en avingudes i espais oberts de diferents ciutats del món que s’estan aplicant en les últimes dècades, sovint s’assemblen a aquestes portes al camp. 

Tenim la necessitat de creure que controlem l’incontrolable –l’atac terrorista– i tenim la necessitat de sentir-nos segurs, un alleugeriment més aviat psicològic que real i cap a aquesta alternativa caminem amb la publicació del plec de bases per a la instal·lació de mesures de seguretat antiterroristes a les avingudes Carlemany i Meritxell. 

Una iniciativa de la qual es va començar a parlar arran de l’atemptat a la Rambla de Barcelona, el 17 d’agost del 2017. 

Ara bé, com en aquella malaurada situació, els mateixos que som capaços de veure que no es poden posar portes al camp, també som contradictoris i ens afanyaríem a dir, en cas d’un incident d’aquestes característiques a l’eix comercial central, que no s’havien previst mesures antiterroristes.

 
Per tant, podem concloure que a punt d’entrar en la tercera dècada del segle XXI, triomfen els esforços per senitr-se (falsament) segurs per damunt de la reflexió de les portes al camp. Aquesta és una problemàtica que va molt més enllà de la gestió dels comuns, del Govern, del país i de la societat sinó que exigeix una reflexió conjunta del món occidental i dels desequilibris conreats durant anys. 

Mentrestant, evidentment, tothom vol tenir una tanca de seguretat que el protegeixi en una zona comercial on passeja amb tota la família. El que pugui passar uns metres més enllà requereix unes mesures que no s’arreglen amb tanques maniquees.