La polèmica sobre el codi de vestimenta de l’escola andorrana de segona ensenyança de Santa Coloma va ser enterrada ahir a la tarda per part de la directora del centre, Olga Moreno, que va fer unes declaracions davant els mitjans. El primer que ha quedat palès d’aquest conflicte –diluït en forma de culebrot de mitja tarda–, és que ha estat més el soroll de fora que el problema com a tal, o això s’han afanyat a dir des de l’escola. El que s’ha defensat des de la direcció és que un centre educatiu ha de ser un espai de consens, neutralitat i formal. Però aquesta mateixa afirmació ja té un ventall de matisos més ampli que la paleta de colors d’un pintor d’estil realista. En primer lloc, i quan es fa referència al consens, s’ha de tenir present que es tracta d’una edat molt difícil per a les persones, on cadascú s’està definint i cada prohibició esdevé un nou repte. Si es parla de neutralitat, resulta contradictori que una arracada en forma de creu no tingui connotacions religioses, però un vel sí. Caldria observar què considera la llei en criteris d’ostentositat, o si és que al final només discrimina segons de quina religió s’origini la peça de roba. I finalment, cal parlar de la formalitat. En aquesta ocasió, i com en tantes altres, s’han assenyalat com inapropiats els pantalons molt curts i els tops –sembla que ningú ha entrat darrerament a les botigues de roba juvenils–. Aquesta formalitat, en canvi, no diu res de xandalls de colors estridents ni de pantalons penjant per deixar veure els calçotets, peces que solen presidir els armaris dels estudiants del sexe masculí. Si d’un aspecte formal es tracta, no ho hauria de ser per a tothom, des de professors a alumnat, i indiferentment al seu gènere? Al final, sembla una nova ocasió per alliçonar les dones. El debat està servit i, tractant-se d’un àmbit que implica obligatorietat, val més buscar una entesa de veritat.