Mossén Pepe, davant del campanar romànic de la parroquia de Sant Julià Foto: ORIOL LLAURADÓ

–Tinc un dubte: ¿com li he de dir, mossèn o Pepe?

–Sempre he sigut el Pepe. Potser perquè he treballat sempre amb joves, que et tracten de tu amb naturalitat. Ara molta gent em diu «senyor mossèn...»Doncs ho respecto: que em diguin com els surti amb més llibertat. A més, sóc el Pepe i sóc mossèn. Així que no crearé un problema on no n'hi ha cap.

–Pregunta amb trampa: ¿vostè, també va a Canòlich amb h, com el bisbe Vives?

–Com a mossèn he de ser respectuós, neutral i imparcial, sobretot en temes polítics.

–Però és que aquesta és una qüestió científica... ¿o no?

–Hmmm. No ho sé. Per començar, no sóc filòleg. Voldré el que vulgui la gent de la meva parròquia. Si ara es decideix que s'escrigui d'una altra manera, ho respectaré, només faltaria. Però no entraré en batalles com aquesta quan n'hi ha de molt més importants per disputar.

–¿Per exemple?

–Les dificultats de moltes famílies per sobreviure. Que me n'he trobat, amb gran sorpresa per part meva.

–Però si a Andorra lliguem els gossos amb llonganisses...

–Això és el que creuen alguns. O el que diuen. La realitat és una altra. No es passa gana, perquè els serveis socials i Caritas funcionen, però hi ha casos d'extrema necessitat. Aquestes són les meves batalles.

–Perdoni la frivolitat: la visita del Papa, ¿la va seguir per la tele, o des de la Sagrada Família, com els vips?

–Vaig tenir la sort de concelebrar la Missa amb Benet XVI i altres 300 sacerdots. I encara més, de consagrar el pa i donar la comunió als prop de 2.000 joves concentrats a la porta del Naixement del temple.

–En la distància curta, ¿s'assembla el Sant Pare al seu doble de Polònia?

–Els mitjans acostumen a donar la imatge d'un Papa alemany, fred, llunyà. Jo he vist un Benet XVI pròxim, popular, que no dubta a trencar el protocol per acostar-se a la gent.

–Si li diuen fallero, ¿se sent insultat o afalagat?

–He participat en el món de les falles i sí, n'estic orgullós, com de les meves arrels, la meva llengua i les meves tradicions. Però sempre he tingut un peu a València i l'altre al Pirineu. Per això vaig voler ordenar-me al bisbat d'Urgell.

–Segur que en alguna ocasió li han retret que vesteixi amb una certa coqueteria...

–Sóc fill del meu temps i he d'intentar ser un mossèn del meu temps. M'ha agradat sempre cuidar l'estètica, he treballat i treballo amb joves i he de ser un més entre ells.

–¿El veurem algun dia amb sotana?

–No n'he tingut mai. Clergyman sí que me n'he posat en un parell d'ocasions. Però ni el clergyman ni la sotana fan millor un capellà. Ep, tampoc pitjor.

–Confessi: els gols de Villa, ¿millor amb el Barça o amb el València?

–Amb el Barça, sempre.

–El 5-0 contra el Madrid, ¿un càstig diví a la supèrbia de Mourinho?

–Diví, no ho crec. Però com a educador i mossèn, em quedo amb la lliçó d'humilitat d'uns, i no m'estaré de criticar l'exhibició de prepotència dels altres. H

Per a més informació consulti l'edició en paper.