Foto: MÀXIMUS

–Perdoni, però, ¿com s'ho fa un jubilat per arribar a fi de mes amb 477 euros?

–Això, els que hi arriben, perquè m'està parlant de la pensió mitjana. Molts, ni això. Ja és trist que un senyor que ha treballat 25 o 30 anys al país cobri aquesta misèria. I per la banda diguem-ne alta, ben pocs arriben als 925 que constitueix avui el salari mínim.

–Insisteixo: ¿com s'ho fan?

–Pur equilibrisme. El que no havíem fet mai abans, ho hem de fer ara: peregrinem de botiga en botiga a veure quina té els preus més barats. Jo cuido un dels horts de Sucarana: t'estalvies algun cèntim amb els enciams i els tomàquets que hi cultivo... Però els estalvis d'una vida s'estan evaporant. Quan s'acabin, ¿què?

–¿Caritas?

–És molt possible. O les ajudes al lloguer i les pensions de solidaritat instituïdes pel Govern.

–Veu com alguna cosa ja han fet, per vostès...

–És que si no haguessin fet res de res, malament, ¡eh!

–Una altra solució és marxar, tornar al país d'origen.

–Els 477 euros valen el mateix aquí que a fora. D'altra banda, ¿on vas, quan fa 35 anys que vius i treballes aquí?

–Posem que sóc un dels candidats a cap de Govern; demani, demani.

–Per començar, la pensió, que és –ja ho he dit– una misèria. De la sanitat no ens en podem queixar, perquè la veritat és que estem molt ben atesos.

–Doncs se'n poden sentir orgullosos: l'han pagat vostès amb el seu treball.

–Però no es tracta només de la qüestió econòmica. Als governants moltes vegades els falta sensibilitat. No n'hi ha prou que vinguin de tant en tant per aquí a raspallar-nos: que si tenim tanta experiència, que no sé què...

–Doncs ara que té un candidat al davant, és la seva: demani.

–Sensibilitat és per exemple que quan organitzen un d'aquests viatges per a la gent gran...

–¡Però si els paguen viatges i tot!

–Sí: 200 places l'any per a... no sé quants jubilats devem ser ara...

–Al juliol eren 8.342.

–Això. Però a veure què li sembla: només tenen plaça els 200 primers. Obren la inscripció a les 10, ¿i es pot creure que a les 6 del matí ja hi ha padrins fent cua? ¿No es pot organitzar d'una forma més humana?

–Fa 35 anys que va arribar a Andorra. Amb perspectiva, ¿ens trobem en el pitjor moment de la història recent?

–Pitjor, no. Diferent. I en molts aspectes ens trobem millor que fa 35 anys. No en tingui cap dubte, d'això.

–Però no hi havia atur.

–¡Tampoc no n'hi havia ni a Espanya ni a França! Molta gent es pensa que tota la culpa de la situació econòmica la tenen els polítics. I jo crec que les empreses també en són responsables: moltes han estirat més el braç que la màniga, fins que han petat. Pura irresponsabilitat.

–Fem prospectiva: la generació avui en la mitjana edat, ¿quina Andorra es trobarà, quan arribi la jubilació?

–Tan de bo m'equivoqui, però no tindreu ni un cèntim. Ho dic sincerament, i ho sento molt. I ja veurem si no ens hi trobem nosaltres, en aquesta situació.

–Anem a les eleccions: ¿indignat, preocupat o indiferent, davant de la situació política actual?

–Hem perdut dos anys vitals. Decisius per no perdre el tren d'Europa. No li podem donar l'esquena. Seria un error gravíssim.

–Doncs n'hi ha que no volen veure ni en pintura l'acord monetari...

–Precisament perquè som petits necessitem tenir els mateixos drets que els grans estats. I no és sensat esperar drets sense assumir responsabilitats. Insisteixo: crec que s'ha perdut un temps preciós. I que la crisi n'ha agreujat les conseqüències.

–¿Si li demano que m'assenyali els culpables?

–La lluita partidista: els polítics no han estat a l'altura i han posat els interessos de partit per sobre del nacional. A anys llum de l'exemple alemany, on Merkel i l'oposició es van entendre per fer front a la crisi. A veure si ho entenen, senyors polítics: Andorra és més important que els partits.

Per a més informació consulti l'edició en paper.