Foto: ÀLEX LARA

–La situació política, ¿el preocupa, l'indigna o el fastigueja?

–Em preocupa, perquè dos anys sense pressupost són dos anys perduts. I diré que també n'estic fart: de l'espectacle lamentable que els consellers han donat aquesta legislatura, la seva incapacitat per posar-se d'acord. Han sigut dos anys esperpèntics.

–¿Tenim els polítics que ens mereixem?

–Els nostres polítics estan a l'altura del país. Però no perquè tinguin moltes virtuts, sinó perquè som el país que som.

–¿País petit, polítics petits?

–Exactament.

–¿S'ha fet alguna cosa bé, aquests dos anys?

–Crec que el que va estar bé va ser la victòria del PS el 2009. Per una simple qüestió d'higiene democràtica. Ben diferent és el que ha fet. Hi ha alguna cosa salvable: la reestructuració de l'escola andorrana, per exemple. Però en la meva opinió, pesa molt més el que s'ha fet malament.

–Nacionalitat: ¿és una eternitat, 20 anys de residència? ¿O ja està bé?

–Per mi és excessiu. Quan portes 20 anys vivint i treballant al país, el més probable és que ja t'hagis espavilat i que no la necessitis per res, la nacionalitat. Tampoc no ho rebaixaria a 10 anys. De moment. 15 em sembla un bon punt intermedi.

–¿Votarà a les eleccions del 3 d'abril?

–I tant que sí.

–¿I quin resultat n'espera?

–Independentment de qui guanyi, però que ho faci per majoria, que tingui les mans lliures per aplicar el seu programa. Que el capità pugui portar el timó.

–¿Aposta per una majoria absoluta?

–Exactament. S'ha demostrat que amb aquests polítics el consens és impossible.

–¿Creu que si el PS passa a l'oposició s'hi tornaria?

–Desgraciadament, crec que sí.

–La pensió mitjana del jubilat andorrà puja a 477 euros mensuals. ¿Vostè hi viuria, amb 477 euros?

–Ara mateix, no. I m'agradaria saber com s'ho fa, un jubilat, per arribar a fi de mes. Sense l'ajuda dels fills, ho veig impossible.

–¿Una injustícia que clama al cel?

–No dubto que cobren el que determina la llei, segons els anys cotitzats i el preu dels punts de la CASS. Però potser caldria mirar-s'hi perquè no passés això: que no arribis a la jubilació amb una pensió de misèria.

–Caritas diu que un 20% de la població frega la pobresa. ¿La palpa, vostè?

–És veritat que aquí la pobresa és molt menys visible que a Espanya. Però n'hi ha. No es veu, però n'hi ha. I això fa que la gent no en sigui del tot conscient.

–La seva generació, ¿la pateix, la crisi?

–Fins no fa gaire la idea era que aquí sempre hi havia feina. Jo mateix pensava que ja hi hauria temps de tornar, que sempre sortiria alguna cosa. Ja no. La meva generació és conscient que si perd el lloc de treball, és molt probable que se'n vagi a l'atur. L'època de les vaques grasses s'ha acabat.

–Vostès seran també els primers a pagar impostos directes. ¿Trist honor?

–Depèn del model d'estat que vulguem: ¿un de basat en criteris de solidaritat, o la mena de Far West que hem tingut fins no fa gaire? Si volem prestacions, jubilacions dignes, acabar amb el dèficit públic... em temo que haurem de pagar impostos.

–L'Arxiu Nacional, ¿luxe o necessitat?

–Tal com estan les coses, un luxe prescindible. Els milions de turistes que hem perdut no els recuperarem amb l'Arxiu. Ni taparem així el forat que ha deixat la construcció.

–¿Són massa, els 4.877 funcionaris que hi ha avui?

–Sincerament, sí. I ho dic jo, que treballo a l'educació. Però comparem el pes de la funció pública aquí amb el de ciutats com ara Sabadell o l'Hospitalet, molt més grans que Andorra. Això no s'aguanta.

–¿Quin partit ha fet fins ara la millor campanya?

–El concepte d'onada taronja de DA... Potser no és gaire original, però pot funcionar, al nostre país.

–Els debats televisiu l'han deixat...

–Estupefacte. Tret del que van protagonitzar Aleix i Font per Escaldes. Els altres... ¡Uf!

Per a més informació consulti l'edició en paper.