Foto: TONY LARA

–¿Li sona de res Viktor Iusxenko?

–Hmmm... ¿Qui és aquest?

–Aquell president d'Ucraïna que...

–¡Ah, sí! Em sona tant, que m'agradaria no acabar com ell.

–A part de ser enverinat, va ser l'inventor de l'onada taronja. És que originals, originals no ho han sigut, vostès.

–La veritat és que no, però el que hem de mirar és no acabar com ell.

–Canòlich, ¿amb o sense hac?

–Això, en aquests moments, per a la reactivació econòmica pesa molt poc.

–¿Qui en sap més, la Comissió de Toponímia o el Comú de Sant Julià?

—Qui en sap més és al final el poble de Sant Julià, que és el que sempre ha viscut amb la seva patrona.

–Els lauredians, ¿estan tocats pel do de la filologia?

–No, estan tocats pel do del pragmatisme. I en aquests moments s'ha de parlar poc dels temes en què hi ha d'haver polèmica. I si els lauredians ho volen escriure amb hac, amb hac.

–¿Quantes vegades va escoltar el Cor Nacional abans de l'afer Metayer?

–La polèmica dels Petits Cantors la trobo lamentable. Però ara ens cal un cant d'alegria i d'esperança a favor d'Andorra.

–Li demanava quantes vegades ha escoltat els Petits Cantors.

–Unes quantes, però la meva contesta és aquesta.

–En un article del 1992 titllava el procés constituent de «procés de destrucció de les nostres institucions ancestrals». ¿Pecat de joventut?

–No, no és un pecat. Era el meu pensament en aquell moment, però he evolucionat molt, i he estat 18 anys fent política a favor de la Constitució.

–Va defenestrar Miquel Mateu del carrerr escaldenc per franquista. ¿Algun altre personatge històric amb qui vulgui passar comptes?

–No el vaig defenestrar per franquista sinó perquè vaig entendre que era molt millor dedicar l'avinguda al Pont de la Tosca, símbol de la parròquia.

–¿Una màxima del Manual Digest?

–No gastis el que no tens.

–¿Sap quina és la pensió mitjana del jubilat andorrà?

–No.

–477 euros, segons la CASS.

–Anava a dir cap a 500. Molts jubilats m'ho han comentat, i he de dir que no deixarem ningú dins de la precarietat. Viure amb 500 euros és gairebé un miracle, i aquí és on ha de funcionar l'estat de la solidaritat.

–¿Quan cobrava, com a cònsol?

–Sense que ho sabés ningú i sense que ningú m'ho demanés em vaig rebaixar el sou a 3.800 euros, per la forquilla baixa dels cònsols. Quan demanes sacrificis, has de donar exemple.

–L'Arxiu Nacional, ¿sí o no?

–Primer hem de fer el desviament i després veurem si es pot fer l'Arxiu. Continuo mantenint que en aquests moments l'important és resistir. I no resistirem amb un Arxiu nou sinó reactivant el turisme i el comerç. Jo visc de realitats, no de fantasies.

–Doncs aquí va una realitat: ¿quant costa el bitllet d'autobús senzill?

–No l'agafo gaire però deu costar... ¿Un euro? ¿1,30? I això que el vaig agafar l'altre dia...

–Llavors és que li paguen. Per cert: 1,40.

–No m'ho paguen. Tampoc no he tingut mai targeta de crèdit ni plaça d'aparcament pel meu càrrec com a cònsol.

–Però aparcava al carreró del costat del comú.

–Hi ha ciutadans que m'ho han recriminat, però també han de saber que vaig renunciar a la plaça de Caldea i que en vaig pagar una de privada a Cintra. I aquesta és també una manera de fer diferent a la d'altres.

–¿Per què el nombre de funcionaris –4.877– només els sembla bé als mateixos funcionaris i als polítics en campanya?

–Sempre he dit que els funcionaris són els que els polítics han volgut que fossin. A partir d'aquí, em sembla increïble que alguns vulguin dividir la societat.

–¿No retallarà la funció pública?

–El que farem és sumar: funcionaris i sector privat, pobres i rics, empresaris i treballadors.

Per a més informació consulti l'edició en paper.