PUBLICITAT

Eva Arasa: «Bartumeu és el vers blanc de la política nacional»

PER ANDRÉS LUEGO
Periodic
Arasa, en un moment d'inspiració al riu de l'Angonella, a Llorts Foto: TONY LARA

–Uns versos seus perquè sapiguem de quin peu líric calça.

–«L'amor és de sucre:/ llaminer,/ però et corca les dents».

–¿Poeta o poetessa?

–¡Poeta! No és que tingui res en contra de les poetesses, però m'agrada més com sona la paraula poeta.

–«Austràlia sóc jo:/ aïllada i sola», diu en un poema. Andorra, ¿dóna, per a dos versos tan rodons?

–Tinc al calaix uns haikús diguem que inspirats en el llac d'Engolasters. És clar que no seria la primera que es fixa en el paisatge andorrà per escriure poesia: mirin Bartra i Martí i Pol.

–¿Què té un haikú que no tingui un bon quartet, a banda de l'exotisme?

–L'haiku t'exigeix una gimnàstica poètica: has de concentrar una idea en tres versos molt breus. Dit això, hi afegiré que escric haikus al marge del bagatge cultural japonès. És molt probable que en realitat en tinguin ben poc, d'haikús, més enllà de la mètrica.

–La mida, en poesia, importa.

–I tant que sí. I a la vida, també.

–Martí i Pol: els seus imitadors, ¿han fet més mal que bé, a la literatura catalana?

-És possible. La seva gràcia és que escriu una poesia molt accessible. Alguns l'han criticat precisament per això. A mi em sembla que molta gent ha entrat en la poesia gràcies a ell. Un fenomen similar al que es va donar amb Harry Potter, I se li ha da'agrair.

–Una literatura que postula Martí i Pol per al premi Nobel, ¿és encara una literatura en fase adolescent?

–La poesia en català no és només Martí i Pol. Hem tingut al segle XX grandíssims poetes que podrien haver aspirat perfectament al Nobel. Martí i Pol hi va afegir aquest rar plus de popularitat.

–Miguel d'Ors: «Mis mejores versos los han escrito siempre otros poetas». Els seus, ¿qui els va escriure?

-Gabriel Ferrater, a Posseït. «Sóc més lluny que estimar-te.../ No sóc sinó la mà amb què tu palpeges». Però el meu poeta és Pere Quart.

–La poesia és com la cuina: la practiquen sobretot les dones, però qui s'emporta la glòria literària és bàsicament l'home. ¿Masclisme líric?

–No és un masclisme líric, sinó històric i que, afortunadament, va de baixa.

–Al cànon poètic català, ¿quines dones hi haurien de sortir?

-Maria Mercè Marçal.

–No són gaires. Però en fi: la poesia, ¿és un vici solitari?

–Històricament la poesia va néixer per ser dita en veu alta. Però aquesta moda de recitar que s'està imposant últimament em sembla un pèl forçada, poc natural. Sí, la poesia és un vici. I és ben sabut que els vicis, millor sol o en selecta companyia.

–¿Per què el llenguatge suposadament líric –amb el contumaç pretèrit perfecte al capdavant–és el menys poètic de tots?

–Si utilitzes un vocabulari florit i recargolat, però allunyat de la teva experiència personal, acaba grinyolant. I això es nota.

–Per acabar, ¿quin és el vers lliure,sense rima ni mètrica, de la política andorrana?

-Sens dubte, Eusebi Nomen.

–¿I el vers blanc, amb mètrica però sense rima?

–Fàcil, també: Jaume Bartumeu.



Per a més informació consulti l'edició en paper.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT