Nadal va participar dimecres al bolo escaldenc de "La Vanguardia" en català. Foto: TONY LARA

–Els mandarins comença amb l'editorial únic de dotze diaris catalans a favor de l'estatut. On tothom pensa igual... ¿és que ningú no pensa gaire?

–Els diaris catalans pensen diferent sobre quasi tot. No és preocupant que, entre 700 editorials anuals, coincideixin una vegada. Aquesta coincidència és el mínim comú denominador.

–Els lectors catalans d'El País i El Mundo, ¿són mals catalans?

–No. Però segur que molts estaven d'acord amb l'editorial. Els que no hi estaven d'acord eren els directors a Madrid, que és on es decideix la línia editorial d'aquests diaris.

–Només en un dels seus mandarins no dissimula la mala bava: Zapatero, que retrata com un autèntic babau.

–És potser el més àcid. Reflecteix la decepció que molta gent va experimentar amb un home cridat a aportar un nou estil polític, basat en la sinceritat i l'humanisme. Al final ha resultat tot el contrari. Un polític absolutament clàssic.

–Un altre mandarí és el rei Joan Carles, al costat de qui va acabar pixant al lavabo d'un restaurant de la Costa Brava. Humà, massa humà...

–Tots els mandarins són més humans del que semblen. El que passa és que intenten ocultar-ho perquè els és més fàcil transitar per la política sota la màscara que s'han inventat... o que els han encolomat.

–Vaja: que el pipí reial regalima igual que el de qualsevol plebeu.

–Exactament igual. Ho certifico.

–Algú deia que la condició prèvia per a la independència de Catalunya era que La Vanguardia parlés en català. Això passarà el 3 de maig. ¿Per a quan, la independència?

–No ho sé. Però el que crec que tenim més a prop és la llibertat de decidir. I no només una vegada: les que calgui. A Catalunya li pot convenir en un moment estar associada a Espanya; en un altre, ser independent.

–I en el cas de Catalunya, ¿què vol dir, ser lliure?

–Estar assegut a la taula amb la resta dels pobles d'Espanya i decidir si t'hi quedes o te'n vas. Poder-te'n aixecar quan vulguis, vaja. Si poguéssim fer-ho, segurament ni caldria que ens aixequéssim, perquè ens farien més cas. Però si no tens més remei que quedar-te assegut, tot és una ficció.

–Tornem al mandarinat. La supèrbia, ¿és una característica del mandarí català?

–Absolutament. Al sector catalanista del PSC és un dels defectes més estesos.

–Deu ser un mal propi de l'esquerra ibèrica... ¿I la falta d'autocrítica?

–Al superb li costa enormement fer-ne. I la crítica externa l'acostuma a interpretar com una ofensa personal.

–Per anar acabant, ¿quina impressió li ha causat, el mandarinat andorrà, després de la sotragada electoral?

–N'hi ha que s'han quedat de pedra, amb la sensació que han sigut víctimes d'una gran injustícia; d'altres experimenten ara el vertigen del poder.

–Al llibre li demana a Carlos Slim pel futur de la premsa escrita, i la resposta és desoladora. ¿Tan, tan negre el veu?

–Fa quatre anys el negoci de la premsa estava en el moment àlgid de la història: en difusió, lectors i beneficis. I vénen uns aventurers disfressats d'empresaris que decideixen que el model s'ha acabat perquè en ve un de nou... que no saben com explotar i que no dóna ni cinc. Però el diari en paper serà negoci com a mínim 25 anys més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.