Pau, amb l'uniforme de banquer, ahir a la capital. Foto: ÀLEX LARA

–Quan li demanaven a Mallory per que volia escalar l'Everest, responia: «Perquè existeix». ¿Qui li manava a vostè embarcar-se a la MDS?

–Era un repte esportiu i també personal: buscar els meus límits en la que diuen que és la carrera més dura del món.

–¡¿Ho diuen?! ¿Que no ho és?

–Ho és, sí, entre les proves per etapes: com córrer sis maratons en sis dies, amb només una jornada de descans. En total, 29 hores. L'Ultra Trail, 110 quilòmetres, la vaig fer en 26. Seguides. És clar que no t'has de carregar tu mateix el menjar, la roba i l'aigua, com al Marroc, on l'organització només proporciona l'haima on dormim al final de l'etapa. La resta ho has de carregar tot a la motxilla: 11 quilos a l'esquena.

–Poca roba hi devia portar.

–Una camiseta, uns mitjons, menjar liofilitzat i barretes energètiques. Ah, sí, i el kit de seguretat obligatori: una bengala, per si et perds, i una xeringa per extreure verí.

–Que poc tranquilitzador: ¿alguna topada amb escurçons, serps i altres habituals del desert?

–Res de res. Només em vaig creuar amb rècules de camells negres i amb ramats de cabres.

–I per a la higiene personal, ¿com s'ho feien?

–Ens repartien 4,5 litres d'aigua cada nit. Amb això havies de fer per beure i cuinar. La camiseta la vaig rentar una vegada. Els pantalons, cap.

–A l'arribada, de pet a la dutxa.

–Efectivament. I després, a l'hammam d'Ouarzazate amb els set companys de la meva haima: fregues i massatges per treure'ns la ronya de set dies sense rentar-nos.

–¿Algun miratge especialment memorable?

–A l'etapa reina, 80 quilòmetres, pots tirar-te hores sense veure una ànima. Mires endavant i només hi veus arena i aquella mena de vapor... Però jo vaig tenir sort: la vaig acabar en 10 hores. N'hi ha que s'hi van estar 35. I amb 11 quilos a l'esquena i a 40º, és normal acabar una mica sonat.

–¿Quants quilos s'hi va deixar, al desert marroquí?

–Al gener, quan vaig començar els entrenaments, pesava cap a 87 quilos. Vaig començar la Marathon amb 80, o la vaig acabar amb 76.

–¿I quantes llagues als peus va portar-se'n de record?

–Una, i que arrossegava d'Andorra. Però vaig ser molt afortunat. Les llagues són el terror dels corredors. Els de muntanya juguem amb avantatge, perquè tenim els peus més castigats, més endurits. Els d'asfalt pateixen de debó. En acabar, molts necessitaven crosses, per caminar.

–¿Alguna seqüela?

–El pitjor arriba als tres o quatre dies d'acabar la prova, quan ja ets a casa. Et ve de cop tot el cansament. Fora d'això, res. Però repeteixo: he sigut molt afortunat. Jo he vist companys torturats pels vòmits i la diarrea, i altres que pixaven sang. És duríssim.

–¿El seu secret?

–El difícil és dosificar les forces. No donar-ho tot el primers dies. Pel que fa a l'entrenament, la meva conclusió és que com més castigues el cos als entrenament, més fort el fas.

–¿Hi tornarà?

–Només amb finalitats benèfiques. Hi ha moltes altres carreres. La Ronda dels Cims, que s'estrena aquest estiu a Andorra, per exemple.

Per a més informació consulti l'edició en paper.