PUBLICITAT

Josep Maria Mangot: «La Lounge Chaise la podria tenir Don Draper al despatx»

PER ANDRÉS LUENGO
Periodic
Mangot, arrepapat en l'Elda, de Colombo (1963), la seva preferida Foto: TONY LARA

–Ehem: no veig cap cadira eròtica.

–Hi ha la Mae de Dalí, la més òbvia. Però l'estrella és la UP5, de Pesce. Hi caben diverses interpretacions: des que es va inspirar en els genitals femenins fins que es tracta d'una metàfora de la submissió femenina. Vostè mateix.

–La Lounge Chaise dels Eames sembla treta de Mad Men. ¿M'equivoco?

–És del 1948, una mica anterior. Però podria ser ben bé que Don Draper la tingués al despatx. Per cert, és una de les primeres fabricades amb fusta corbada. Diuen que l'exèrcit nord-americà els va encarregar d'investigar aquest material per fer fèrules per als hospitals de campanya..

–¿I què pot costar?

–Cap als 7.000 euros. No és tant.

–¿Quina és la més cara?

–El banc Calvet de Gaudí, que és una rèplica i que deu fregar els 13.000.

–La meva mare deia que es pot estudiar a qualsevol lloc. Jo dic: també es pot seure a qualsevol racó. No cal fer-ho sobre 13.000 euros...

–¿Cal gastar-se 60.000 o 70.000 euros en un cotxe? És la mateixa pregunta. ¿Cal? Primer els has de tenir, i segon, ho has d'apreciar. Em consta que hi ha qui demanaria un crèdit per tenir una cadira d'aquestes a casa.

–Confessi: a casa seva, ¿on seu?

–Exactament, en una Gaulino d'Òscar Tusquets. Per mi, la caidra quasi perfecta. Això, al menjador. Per llegir, la tumbona de Le Corbusier, Corbu.

–Una mica donada, per cert.

–Fa més de 20 anys que la tinc. Hi he llegit molt. L'últim, Invisible, d'Auster.

–Per fer una cadira, n'hi ha prou amb quatre potes, un cul i un respatller. No cal ser ni Gaudí ni Le Corbusier...

–En absolut. Però la cadira sempre és la master piece del dissenyador, Tots ho han intentat alguna vegada. Aquí n'hi ha una setantena, moltes d'elles autèntiques icones. És un repte, precisament perquè és tan fàcil. Tant, que no calen ni quatre potes. N'hi ha amb tres –les úniques que no ballen mai– i també amb dues, una... i fins i tot sense potes, com la Bubble d'Aarnio, que penja del sostre.

–¿Quina s'enduria a una illa deserta?

–Difícil. Però avui em quedaria amb l'Elda de Colombo, reinterpretació de la clàssica butaca d'orelles: ergonòmicament funciona i té la gràcia que va ser de les primeres que utilitza la closca de fibra de vidre al costat del cuir. Innovació i classicisme com només ho saben fer els italians.

–¿Quina és la peça més excepcional de la col·lecció?

–Dues: la Plywood Elephant dels Eames, del 1945. Extraordinària. Ja dominen la fusta corbada fins al punt que poden fer quasi tota la cadira d'una sola peça. I la Joe, espectacular: el guant de bèisbol homenatge a Joe DiMaggio. Només n'hi ha 200 a tot el món.

–Per acabar: ¿alguna cadira amb segell andorrà digna de menció?

–Tenim les de Joan Nadal, que s'ha especialitzat a dissenyar elements en cartró tallat i plegat. Entre d'altres, cadires.

–¿Me'n vaig al Mr. Bricolage, compro retalls de fusta i fabrico una cadira?

–No es tracta només de seure. En una caidra t'hi pots escarxofar, gronxar-te sobre les potes del darrere... I ha de resistir totes aquestes flexotorsions. Així que no és tan evident. Però com a exercici d'humilitat és molt recomanable. Com a molt, et cauràs de cul.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT