PUBLICITAT

Amparo Moreno: «Que em preguntin pel Molino, ¡és un recurs tan fàcil!»

ANDRÉS LUENGO
Periodic
En carrossa i amb capgròs, pel barri de Sants de Barcelona, el seu. Foto: JOAN PUIG

–¿Farta, que se la recordi més pels quatre anys al Molino que per les seves 60 pel·lícules i 10 obres de teatre?

–Dol, perquè he fet molt cine, molt teatre i molta tele. Sóc una actriu que en un moment determinat va treballar al Molino, però ¡sisplau! Que me'n preguntin sempre, ¡és un recurs tan fàcil!

–Vaja, que no vol que en parlem...

–En absolut.

–¿El considera un capítol...?

–...Un capítol que m'estimo moltíssim però que ja ha passat i que no té per què sortir sempre a relluir.

–Deixi'm demanar-li només si hi ha tornat, des que el van reobrir.

–I tant. Avui mateix, que celebren el primer aniversari, em posaré guapa i encantadora, ¡i cap al Paral·lel!

–¿I la idea de crear un cor infantil?

–No en tenia ni idea.

–Com a espectadora, ¿veuria un vodevil estil Visca els nuvis?

–Ho veuria absolutament tot. Però hi ha una regla d'or: la primera obligació de qualsevol espectacle és no avorrir. Amb això està tot dit.

–Una regla, aquesta de no avorrir, que val per a qualsevol faceta de la vida.

–Ara parlem del veuria i del que no. I repeteixo: sigui circ, musical o teatre de text, un espectacle no pot avorrir.

–Anem a la tele: ¿addicta a les sèries?

–Quan rodava El cor de la ciutat sortia tan tard que rarament podria veure-la. Però ara que puc, m'he quedat enganxada amb La riera. Està molt bé.

–Permeti'm una última incursió al Molino: recordi'ns la nit que la va anar a veure Fellini.

–Doncs sí. Amb la seva esposa. I van quedar al·lucinats. Resulta que en una llotja davant d'ells hi havia una núvia amb el vestit i tot. Ell es pensava que formava part de l'atrezzo. Però no. Era una núvia de veritat! No s'ho creia. És que aquell Molino tenia molta conya marinera. Estic encantada d'haver-hi treballat. Per mi, és un orgull.

–¿Li va dedicar algun piropo?

–Quan el vaig pujar a saludar a la llotja, va i em diu: «Lei è molta brava». I jo li vaig contestar: «Grazie mille».

–No és que sigui gaire original, però venint de Fellini...

–¿Et sembla poc, dir-me que era valenta?

–Ja que en parlem: ¿un piropo que recordi amb especial afecte?

–Un senyor em va dir en certa ocasió: «¡Eres una máquina matahombres!» Ai, els anys passen.

–Piropejar: ¿un art, o una cosa tronada i fora d'època?

–Que un home com ha de ser es miri una dona i li digui una cosa amb sensibilitat... A mi m'agrada. Però –¡oju!–amb gust. Bajanades, no, gràcies. El que passa és que s'ha perdut la capacitat de fer-ho.

–Doncs faci'ns una demostració: piropegi'm.

–M'agafes en fred, però deixa'm pensar... Jo diria: «En una illa deserta, amb tu i una jaqueteta».



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT