PUBLICITAT

Montse Estruch: «¿Per què no se li tallava la maionesa, al pare, i a mi sí?»

PER ANDRÉS LUENGO
Periodic
Als fogons del Cingle, el restaurant que regenta a Vacarisses. Foto: JOSEP GARCÍA

XEF.La mestressa del restaurant El Cingle va desfilar el cap de setmana per la Fira i serà una de les estrelles d'Andorra la Vella Gastronòmica.

–La setmana passada, cuina tecnoemocional; avui, cuina de... ¿sensacions?

–Exactament: amb els cinc sentits al plat: vista, oïda, olfacte, gust i tacte.

–¡Ep! ¿Amb els cinc? ¿Tacte inclòs?

–També, també.

–Però, ¿que no estava prohibit, menjar amb els dits, si no era el pollastre?

–Doncs l'últim crit als EUA és el finger food. Res de coberts; amb el tovalló n'hi ha prou. Com els cargols. ¡Si vam ser els inventors del finger food!

–Si hi ha un plat que defineixi El Cingle, són els canelons. ¿La recepta?

–La de la meva mare: les tres carns –vedella, porc i pollastre–, un bon sofregit amb ceba i pastanaga, una miqueta de foie, espècies, una punta de tomàquet, un raig de conyac i molta paciència.

–La truita de riu a l'andorrana, enfarinada i fregida amb rostes. ¿Com la tuneja per fer-ne un plat sensacional?

–Fem unes patates saltejades; afegim-hi timonet; la truita de riu, ben filetejada, sense gens d'escata, i un escabetx ben lleuger. Posem la truita sobre les patates, i amanim-les amb l'oli de l'escabetx: un plat de bandera.

–¿Un sabor que la retrotragui a la infància, canelons a part?

–L'escudella i la carn d'olla. I una cosa tan senzilla com el pa amb llet i sucre, i una mica de Cola-Cao. ¡Hmmm!

–¿Un plat que se li resisteixi?

–La caça. Un defecte meu, segur, però no em passa. I si una cosa m'empipa és que se'm talli la maionesa. Si al meu pare no se li tallava, ¿per què a mi sí?

–A Victoria Beckham, Espanya li feia olor d'all i ceba. ¿Tan dolent és, això?

–Aquesta senyora es devia pensar que tot era paella. Estava molt mal informada. Se li havia d'haver fet tastar el sofregit, la base de la cuina catalana. ¡Ah, quina olor deliciosa!

–I Andorra, ¿quin gust té?

–D'herbes, pluja i terra mullada.

–¿L'últim menú de batalla que hagi degustat?

–Unes patates a la riojana. Però la veritat, prefereixo un entrepà.

–¿El plat més rar que hagi tastat mai?

–Les vísceres del calamar de popera. Més fresc, impossible. És com si et mengessis un tros de mar. Però per exòtic, el takifugu, aquell peix verinós que els encanta als japonesos. El vaig provar, sí, però amb totes les reticències. I francament, no n'hi ha per tant.

–Això de posar flors als plats, ¿una extravagància?

–És el toc femení. I no cal que siguin pètals de rosa. Amb flors del camp i de temporada te'n surts ben bé.

–Perdoni l'atreviment: les flors, ¿me les menjo, o són per fer maco?

–Tot el que els cuiners posem al plat s'ha de poder menjar. Això és bàsic.

–I l'última, un clàssic: imagini's condemnada a mort. ¿Què es demana, com a última cena?

–Una truita a la francesa. I ben crueta. Això sí: els ous, de les meves gallines.


Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT