PUBLICITAT

Cristina Ortega: «Qui perd la sarsuela, perd la identitat»

PER ANDRÉS LUENGO
Periodic
La soprano mexicana, ahir en la presentació del recital de dissabte Foto: TONY LARA

DIVA. La soprano mexicana s'estrena com a madrina del Concurs de piano i protagonitza dissabte un recital de sarsuela, òpera i opereta al palau de Gel.

–Ens visiten poques dives, últimament. ¿Què tal, per l'Olimp líric?

–Bellíssim. No hi ha res millor que ser dalt de l'escenari, amb els focus que t'il·luminen i tota la platea en silenci; cantar una ària i acabar amb l'ovació del públic: això és el màxim.

–¿I qui més hi ha, al seu Olimp?

–¡Ah, Montserrat Caballé! Vam coincidir diverses vegades –Les noces de Figaro, La Bohème– i sempre em deia: «Cristina, ¿quan vindràs a Europa?»

–¿Quantes òperes ha cantat en 40 anys de carrera?

–Només de La Traviata, que és la que més satisfaccions m'ha donat, en vaig fer 104 funcions.

–¿I sarsueles?

–Una pila. Luisa Fernanda la vaig cantar un centenar de vegades. I més de 300 viudes alegres...

–¿Luisa Fernanda, la seva preferida?

–No exactament: m'encantava fer de Margarita a Molinos de viento. Però si he de triar, em quedo amb Marina, d'Arrieta, que vaig tenir l'honor de cantar als inicis... ¡amb Manuel Ausensi!

–Els que encara pensem que la sarsuela és una forma de preparar l'arròs, ¿què ens perdem?

–Identitat, un tros de l'ànima espanyola de la qual els mexicans formem part. Qui perd la sarsuela, perd la identitat. I això comença a passar a Mèxic, després de dos segles. Una llàstima.

–¿Trist destí d'un gènere menor?

–De chico, res. Ens explica històries més senzilles, la vida quotidiana de la gent del poble, sí. Però precisament per això és més autèntica. Miri La revoltosa, del mestre Chapí: ¡pura bellesa!

–¿Uns versos que li toquin la fibra?

–L'altre dia hi pensava... [i es posa a cantar]: «Peno por un hombre, madre, que no me quiere. ¿Cómo se lo digo, madre, para que el hombre se entere? ¡Qué feliz será, madre, sime quisieras! Però cómo va a quererme cuando yo muero y el no se entera?» El tercet inicial de Doña Francisquita.

–¿I l'estrofa de cançó mexicana?

–Encantada. De dues cançons que identifiquen la tradició musical del meu país: Estrellita i La borrachita.

–Anem-hi, doncs: ¿Estrellita?

–«Estrellita de lejano cielo que sabes mi dolor, que miras mi sufrir, baja y dime si me quiero poco, porque yo no puedo sin su amor vivir».

–Bravo. ¿I La borrachita?

–«Borrachita me boy para olvidarlo: le quiero mucho y él también me quiere. Borrachita me voy hasta la capital, a sevir al patrón que me mandó llamar anteayer».

–¿La primera vegada que va pujar a un escenari?

–Em demanes que em remunti al Diluvi Universal... Però a veure: devia tenir 15 anys, i vaig ballar l'intermezzo de La leyenda del beso amb la companyia de sarsuela d'uns amics dels meus avis. És que jo anava per a ballarina, però em vaig lesionar...

–¿I si li demano l'any que va néixer...?

–¡Ándele!



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT