PUBLICITAT

Maria Rosa Ferré: «La fotografia, millor en color; com la vida»

PER ANDRÉS LUENGO
Periodic
Ferré, a Sant Pau d'Ordal. La foto l'hi van fer amb la seva Nikon D7000 Foto: EL PERIÒDIC

–Felicitats: ha tornat a guanyar a Andorra la Vella.

–¡¿Perdoni?!

–Sí, senyora Ferré: les comunals, amb Coalició d'Independents...

–Ni idea. I això que fa més de 30 anys que hi pujo. Als 80, a l'entitat financera on treballava, fèiem una promocio que es deia 2.000 amics d'Andorra. En quatre anys potser vaig fer venir 20.000 persones...

–Perdoni la broma. ¿Què té el seu Sant Joan, per haver-se endut la fase andorrana de Wiki Loves Monuments?

–El jurat en va valorar el silenci que n'emanava. No ho sé... Veníem d'Incles i em vaig topar el moment. La fotografia és això: moments: l'església, uns núvols, el riu. I no passava ningú. Vaig sentir una intensa pau interior... i vaig disparar. Suposo que és el que transmet.

–El mèrit, ¿de qui és: del fotògraf... o de la naturalesa, que s'ordena per oferir-nos aquest espectacle?

–Sense espectacle no hi ha foto, però sense foto –és a dir, sense ull humà que ho apreciï– no hi ha bellesa.

–¿Els racons més fotogènics d'aquest tros de món nostre?

–La vall d'Incles em té enganxada. Però és que en teniu a grapats, de racons: el passeig del valira, a Andorra la Vella, amb aquesta mena de cirerers tot florits... ¡Sensacional! I ara he descobert Nagol, amb les vinyes d'alçada.

–Com a filla del Penedès, la seva opinió serà especialment valuosa: ¿són fotogèniques, les nostres vinyes?

–Les feixes, impressionants, penjant de dalt de la muntanya. El problema és que el raïm el deuen haver de collir a mà. No sé si sortirà a compte...

–Van per la tercera collita: 2.000 ampolles l'any. ¿L'ha tastat?

–Encara no. És un dels objectius del pròxim viatge.

–¿S'atreviria a fotografiar l'avinguda Carlemany?

–El paisatge urbà no m'interessa, francament. El que m'agrada és agafar la càmera, sortir a caminar i a veure què descobreixo.

–¿Com menys gent, millor, en una fotografia?

–Exactament.

–La seva és una Andorra romànica i idíl·lica. Però n'hi ha una altra de no tan ideal, fins i tot inhòspita.

–Els que hi viviu sou els que patiu els problemes de trànsit, les cues, les aglomeracions, el fred. Però per mi és sinònim de bellesa i de tranquil·litat. L'Andorra hostil ni la conec ni –francament– tinc ganes de conèixer-la.

–¿El seu paisatge ideal?

–He viatjat molt. He visitat en 27 ocasions Mèxic, un país que no te l'acabes. Però cada vegada em sorprenc més del que tenim al costat de casa. Ara estic enlluernada amb la Conca de Barberà, on els ceps són de maduració tardana i coincideix el verd del planter amb el color de les fulles. Un espectacle.

–¿Visca el color, fora el blanc i negre?

–La fotografia m'agrada en color. Com la fotografia.



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT