PUBLICITAT

Una sentència per a la reflexió

20120115182214390
Foto: NOE

PER ANDRÉS ABERASTURI

No és fàcil assimilar la sentència en el judici per la mort de Marta del Castillo. I si no és fàcil per al comú dels mortals, no vull ni imaginar el que han passat i segueixen passant els pares de la noia. I pràcticament el mateix dia que es feia pública la polèmica sentència, es tornava a rastrejar una zona a la recerca del cos de Marta perquè l’avi, que segueix la seva recerca tot sol, havia trobat pel que sembla algun indici que podria convertir-se en pista.


Aquí hi ha dues coses que posen l’ànima del revés: que cap d’aquells que van intervenir d’una o una altra forma en la mort de Marta hagi confessat on van portar el seu cadàver, que a hores d’ara segueix sense aparèixer, i una sentència que condemna al tal Carcaño, autor confés de la mort de la noia, a vint anys i deixa lliures als altres acusats.
No, no és fàcil entendre que tot hagi quedat reduït a això, quan la fiscalia demanava 52 anys de presó per a Carcaño pels presumptes delictes d’assassinat, dos delictes d’agressió sexual i un altre contra la integritat moral, vuit anys per al seu germà, i cinc per a Samuel i María. Tots, excepte l’autor confés, han quedat absolts.


En la sentència es recorda, com no podia ser menys, la molta doctrina jurídica sobre la presumpció d’innocència i que una sentència condemnatòria ha d’estar substanciada amb proves. I això és així i no permet altres interpretacions encara que la sang ens bulli a les entranyes. Si no hi ha proves evidents, no pot haver-hi condemna perquè, enfront del convenciment moral no només de la societat sinó del propi tribunal, prevalen sempre les proves i, en cas de dubte, l’obligació de beneficiar a l’acusat. I aquestes garanties són la base de l’Estat de Dret i renunciar a elles és tant com tirar per la borda la seguretat jurídica exigible en una democràcia. Precisament per això resulten importantíssimes en el nostre sistema dues actuacions anteriors al judici oral: les investigacions policials i la instrucció del cas. ¿Ha fallat alguna d’aquestes dues coses en el cas de Marta del Castillo? No estic en condicions de contestar a aquesta pregunta sinó de deixar-la aquí perquè el legislador es plantegi si és o no necessari canviar alguna cosa.


El segon tema dramàtic d’aquest cas –el primer al qual m’he referit i que és el que obliga sens dubte a aquesta sentència– és la no aparició del cos de Marta. Les més de sis versions dels fets que han anat donant els imputats i posteriorment acusats –i la majoria de les vegades de forma contradictòria– han impossibilitat al Tribunal provar res que anés més enllà d’allò evident i han deixat també en l’opinió pública un molt amarg sabor de boca davant la impossibilitat dels investigadors d’arribar a la veritat, d’aconseguir una confessió que retornés a la família el cos de la noia i a la ciència forense les proves de l’assassinat.


Aquest macabre joc ens ha posat a tots a la perillosa vora del desig de saltar-se la Llei i recórrer a «altres mètodes» incompatibles també amb l’Estat de Dret. Veurem el que dóna de si el més que possible recurs de la sentència davant el Suprem, però no esperem miracles ni demanem infringir de forma excepcional l’imperi de la Llei. Aquest és el preu que cal pagar en ocasions a canvi de la seguretat de tots.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT