El Salla, en un moment dels encants d'ahir a les Fontetes Foto: EDUARD COMELLAS

–¿Com ha cantat, el Cisquet?

–Bé. Ho ha fet molt bé.

–Una mica entrebancats, però, els encants d'aquest any...

–Que se n'ha sortit molt bé.

–Vostè, sense altaveu, ¿com s'ho feia?

–Cridant. Em sentien de tot el Prat.

–Ja que en parlem: ¿millor les Fontetes, o com el Prat del Colat, res?

–Allà dalt, millor. Jo anava pel mig del rocs, dient, i la gent estava més pels encants.

–¿I com cantava?

–Aixecava el pal amb el lot i demanava: «·¿Qui en dóna més, per aquest bé de déu?» Això sí, jo el preu no l'hi posava mai jo. El primer preu l'hi posava el primer que deia. I sempre era de 50 euros en amunt. Sempre.

–Ahir sortíem de 10. Deu ser la crisi. ¿Quant de temps va cantar?

–Una vintena d'anys. Ben bons.

–¿De qui va heretar el càrrec?

–Abans que jo ho feia el guarda del comú, Quimet Mandicó. I abans encara, durant molts anys, el Quico de la Massana, que havia sigut campaner.

–Diu que passava per totes les cases pairals a fer la recapta...

–Així és. Uns quinze o vint dies abans de Sant Antoni. Un donava una llonganissa, l'altre una donja, el de més enllà una bringuera... Tothom acabava donant alguna cosa.

–¿I quantes peces havia arribat a arreplegar?

–No ho miràvem. Però ens havien arribat a donar un pernil. I una llonganissa llarga com n'he vist poques. ¡Un metre i 20 centímetres, feia! T'ho pots ben creure: n'hi ha fotos.

–¿La subhasta més gran que recordi?

–N'havia arribat a fer de 700 euros.

–¿I qui era tan generós postor?

–El cap de Govern a l'època, Albert Pintat. Un lot amb pernil, bringuera, llonganissa... Maco de veritat. I en vaig arribar a cantar algun de vora dels 1.000 i tot.

–¿Què és el que costa més de col·locar?

–Tot és bo per a algú. I els uns s'animen als altres: quan veus que un diu, penses «Deu ser bo, això» I dius tu també. S'ha de ser també una mica negociant: no pots dir «1, 2, 3» de seguida. Has de deixar temps perquè els altres s'ho rumiïn.

–Quan ningú no s'anima a dir, ¿com s'ho feia?

–Els has d'exigir, a la gent, animar-los. «¡Vinga, que heu d'anar a caçar!» I anar variant els lots: ara una donja, ara una bringuera. Mai has de posar dues llonganisses al mateix lot.

–Quin és el millor moment per dir: ¿al principi o al final de la cantada?

–Tots són bons moments, però a mi m'agrada més el final perquè és quan hi ha més quartos.

–¿Qui diu més: els senyors o les senyores?

–Els homes, sempre. Amb alguna excepció, però poques.

–¿S'ha quedat alguna cosa, avui?

–No. Però he dit i he fet pujar fins als 60 i 70 euros.

Per a més informació consulti l'edició en paper.