Franquesa, un altre fill de la factoria Paramount Foto: ALBERT BERTRAN

–S'obre el teló i es veu un fil que puja i puja com una serp... ¿De qui és la pel·lícula?

–Ostres, tu... ¡Ni idea!

–Ejem: un film Par...amount. En honor de la Paramount Comedy. ¿Ho supera amb un acudit?

–Sóc pèssim, però aquí en va un: es troben dos actors i un li diu a l'altre: «Oye, Juan, que el otro día te vi salir de casa». I va el tal Juan i li contesta: «¿Y qué tal? ¿Cómo estuve?»

–Conceptual. ¿Quan es troben al matí al mirall, quin monòleg li deixa anar Txabi al senyor Franquesa?

–«¡Que ridícul que ets! «, li dic.

–Veig que té l'autoestima pels núvols.

–La personal la tinc correcta; i la professional, no massa alta, afortunadament.

–Amb franquesa: ser del Barça, ¿és el millor que hi ha? Li dic per això de Txabi, que sona pelet madridista.

–Ara mateix el Barça és del que més em fa disfrutar. Sóc un culé moderat en les formes i visceral en el fons.

–¿És cert que dos no monologuen si un no vol?

–No. Pot passar que un monologui i l'altre hagi d'escoltar, li agradi o no.

–¿Els requisits mínims que ha de portar de sèrie un monologuista? Per saber si tinc alguna possibilitat.

–És convenient un punt d'intel·ligència, tot i que jo sóc la prova que espot ser còmic sense una neurona en actiu. Un altre punt d'inconsciència, i sobretot, jeta.

–Quan la mare li demana a què es dedica, ¿prefereix dir –com els periodistes– que fa de pianista en un bordell?

–Això era abans, quan érem púrria. La veritat és que la televisió ha dignificat la professió. Però quan em demanen què faig em costa de respondre, perquè a efectes laborals els monologuistes entrem dintre de la denominació de «cómicos y caricatos». ¡Caricatos!

–Doncs sona bé. A l'hora de lligar, però, un bon monòleg segur que pot amb les muralles més altes.

–Els que no tenim un físic privilegiat ens ho hem hagut de currar amb jeta. Ha sigut així sempre. I és en aquest sentit que ser monologuista et dóna algun avantatge. Però sóc molt conscient que a la majoria de llocs on actuo, de civil no em menjaria un rosco.

–Va ser reporter del CQC: ¿La víctima més borde amb qui s'hi va topar?

–Paris Hilton: no sé si la més borde, però sense dubte la més justeta. Incapaç de dir o fer res si no li deia algun dels paios que l'acompanyaven.

–Un mite eròtic pel terra.

–I tant. perquè a més de curteta de gambals, de glamour, ben poc.

–Un humorista, ¿s'ho pot permetre tot, menys ser suat

–Suat, no ho sé. Jo suo moltíssim. Però el que és imperdonable és que sigui pesat: el còmic aquell que no sap deixar de ser-ho quan baixa de l'escenari. El pecat capital. Ho detesto.

–¿Ho extrapolem a la vida en general: sigues el que vulguis, però no siguis pesat?

–Hi ha a qui ser pesat li funciona. Un exemple: el paio que acaba lligant per esgotament. I que consti que no ho dic per experiència.

Per a més informació consulti l'edició en paper.