Olmos mira cap a Sant Julià de Lòria, amb la vall central a l'esquena. Foto: MÀXIMUS

Físic. I professor de matemàtiques a l'Institut Espanyol. Demà imparteix a l’ambaixada una conferència sobre «raigs còsmics ultraenergètics». Literalment.

–Una de fàcil, per començar: ¿quina mida fa, l'univers?

–Una cosa així com 14 gigaparsecs. L'univers observable, ¡ep!

–Ajudi'm: si un parsec equival a 3,2 anys llum, és a dir, 95.000 milions de quilòmetres...

–...i un gigaparsec són mil milions de pàrsecs...

–...surten prop de 45.000 milions d'anys llum. Glups: mama, por.

–El problema és que estem parlant de distàncies i lapses de temps enormes, que tendeixen a la infinitud. Més que por o vertigen, a mi em genera fascinació: ¡quantes coses ens falten per descobrir i comprendre!

–Així que compartirà el lema de Buzz LightYear.

–I tant: «¡Hasta el infinito y más allá!» Tan de bo poguéssim arribar-hi mai-hi, més enllà.

–¿I què espera trobar-s'hi?

–Més preguntes per respondre. La curiositat és el combustible de la vida.

–Sabem (?) que l'univers comença amb el big bang. Però, ¿com acabarà?

–Hi ha tres finals possibles. El primer: que tingui prou energia com per continuar expandint-se fins a l'infinit.

–Segon final a la vista.

–Que l'expansió es freni i l'univers es torni a contreure violentament: el gran col·lapse o big crunch.

–I per acabar...

–...que l'expansió s'aturi en un moment donat, i es quedi com congelat. Ni endavant, ni endarrere. Les últimes investigacions semblen indicar que anem cap aquí.

–Això no petarà qualsevol dia, doncs.

–Petar, no petarà. Però tranquils tots,perquè, passi el que passi, no serem aquí per veure-ho.

–Viatges en el temps: ¿seran sempre cosa de ciència ficció?

–Físicament no és un impossible. Una altra cosa és de la tecnologia que caldria per fer-ho. I les implicacions lògiques que comporten paradoxes com ara viatjar al passat i matar al teu pare: ¿com podries arribar mai a néixer? Però sobre el paper, és factible. Cap al passat i també cap al futur.

–¿I la teletransportació?

–Això és més viable. De fet ja s'han fet experiments –i amb èxit– en el nivell quàntic, amb partícules subatòmiques. Que ningú es pensi que s'ha teletransportat un ratolí, ara. Però és qüestió de temps. ¿Quant? No ho sé.

–¿Hi ha vida, allà fora?

–Tan de bo. Si no n'hi hagués, voldria dir que la vida sobre la Terra és un error de l'Univers. Això sí que fa por de pensar-ho. I si la vida intel·ligent no és un error sinó –diguem-ne– natural, segur que no estem sols.

–¿Com se'ls imagina, ells: estil ET, o estil Alien?

–No ho sé. Pensem un moment què faríem nosaltres si descobríssim un planeta amb vida intel·ligent: ¿n'espoliaríem els recursos i la tecnologia? ¿O ho compartiríem tot? El primer instint davant del desconegut és defensiu. No pinta bé, això.

Per a més informació consulti l'edició en paper.