Vidal, als temps de locutor de RNA, quan conduïa el matinal Andorra al dia. Foto: EL PERIÒDIC

Pioner. Ahir va ser el Dia mundial del teatre. De veritat. Així que hem localitzat el fundador d’Emprius i pare artístic dels Cartes, Lanau i Rechi. ¡Quins temps!

–¿Ja apuntaven maneres, aquesta gent?

–Cartes va començar de ben petit. No devia tenir ni 10 anyets. En recordo el primer protagonista: El Gat amb botes.

–Hi devia fer de gat.

–Sí és clar. Lanau, més gran, devia debutar en alguna obra de l'Apel·les Mestres o de Rusiñol.

–¿I quines triomfaven, a l'època?

–Els adults perpetràvem coses com ara Tarzan dels micos contra l'estreta de l'Ensanche. Ja es veu el pal que gastàvem. Per cert: va ser la que més vegades vam representar.

–I el públic, ¿què? Perquè ara fluixeja.

–Un any vam fer pagar entrada: 100 peles la butaca. Així vam portar el compte dels espectadors. ¿I saps quants en vam tenir, aquella temporada?

–No, però m'ho dirà ara mateix.

–¡15.000! Tants com habitants hi havia a l'època a Andorra la Vella.

–Els organitzadors de la Temporada actual ho firmaven, segur.

–El que arrasava era el teatre infantil. ¡Teníem una cinquantena de xavals! N'hi havia de tan petits que ni sabien llegir. Els havia recitava els papers perquè se'ls aprenguessin de memòria.

–¿I tots sucaven, a l'hora de la veritat?

–Perquè cap es quedés sense el seu minut de glòria, ens inventàvem papers. No era estrany que en un Gat amb botes hi hagués el gat titular... ¡i un gat ajudant! I tots contents.

–Amb la mà al cor, ¿s'ho veia venir, que Cartes, Lanau i Rechi s'hi guanyarien un dia les garrofes, amb la interpretació?

–Es tractava que la canalla es distragués i s'ho passés bé. Quan algun em deia «És que Ramon, jo vull ser actor», jo li responia «Tu el que has de fer és estudiar».

–Sort que no li van fer cas. Cartes, ¿està desaprofitat, a la televisió?

–En absolut. La càmera l'estima. Mira el que et diré: potser és un dels actors de la seva generació que millor coneix el mitjà. És que pràcticament no ha de repetir preses. Ho clava a la primera. És clar que és millor persona que actor. I això que és un grandíssim actor.

–¿Massa guapo, potser?

–No, no. És veritat que els lletjos ho tenen més fàcil, però a ell encara no li ha arribat el moment de fer papers de caràcter. I potser no li arriba mai perquè es queda amb aquesta planta de galán.

–Avui és el Dia mundial del teatre. Suposo que aprofitarà per anar-hi.

–Doncs no: prefereixo les carreres de motos.

–Ara sí que m'ha fotut.

–El teatre és molt maco... per a qui el fa. Molt. Però com a espectador, prefereixo les motos: hi ha més adrenalina.

–Ara que s'acaba de jubilar...

–...gràcies a Déu, sí. Posa-ho: m'he jubilat de RTVA... ¡gràcies a Déu!

–¿I n'hi ha per estar jubilós, per celebrar-ho?

–Et dóna l'oportunitat de fer tot allò que sempre havies deixat aparcat. Ho recomano.

Per a més informació consulti l'edició en paper.