Postal escaldenca típica: Caldea, Guimaré amb faixa d'hereu, i grues Foto: MÀXIMUS

–Escolti, la faixa, ¿se la fa, o se la posa?

–Ni una cosa ni l'altra: t'enfaixen. Perquè per anar bé t'han d'ajudar.

–Confessi: abans de ser hereu, no en tenia ni idea.

–Doncs sí que en tenia, perquè he ballat durant 14 anys a l'esbart Santa Anna, i el vestuari masculí inclou faixa.

–¿Sóc a temps de postular-me com a hereu? ¿O se m'ha passat l'arròs?

–Depèn: ¿quants anys té?

–Molts.

–Si molts són més de 25, l'edat màxima, ja ha fet tard. A més, ha de ser andorrà –de passaport– i veí d'Escaldes.

–Doncs em retiro. I guapo, ¿cal ser-ho?

–Escolti, que això on és un concurs de bellesa. No es tracta d'escollir mister Escaldes, sinó l'hereu d'Escaldes.

–El bon hereu, ¿té un patrimoni a l'altura?

–Tampoc. Jo en sóc l'exemple, perquè de quartos, ben pocs.

–¿Doncs quins requisits han d'adornar un hereu com cal, si no valen ni el tipet ni la butxaca?

–Cultura general escaldenca. Certa facilitat de paraula en públic, i bones maneres a taula.

–¡Bones maneres a taula! A veure, il·lustri'm: ¿com no m'he de comportar?

–No et pots quedar callat com un estaquirot; has de donar conversa als altres comensals; i has de vigilar la posició corporal: no pots deixar anar un braç per allà sota, ni repapar-te a la cadira com si fossis al sofà.

–Perdoni, però, ¿quants rivals va tenir, l'any passat?

–Èrem tres, comptant-m'hi a mi.

–Gaire difícil no ho va tenir, la veritat.

–Doncs aquest any només hi concorre un candidat.

–Animi els seus coetanis a participar-hi. ¿Per què presentar-s'hi?

–És una tradició, no la podem deixar perdre. I com a escaldenc, és un honor representar la teva parròquia.

–Si, bé, però, ¿a canvi de què?

–Ho has de sentir, perquè no hi ha cap contraprestació material. A part de l'oportunitat de conèixer altres pobles, altres hereus i altres pubilles. I la faixa i el vestit, fet a mida, que te'ls quedes com a record.

–Ja que en parla, una mica tronat, el vestit, ¿no li sembla?

–Tronat, no; tradicional. Així és com vestien els nostres padrins.

–Però les vigatanes amb mitjons blancs... ¡Si sembla un guiri!

–Que no, que és una tradició. A més, no vesteixo així, de diari.

–Una gràcia: el somni de l'hereu, ¿és trobar una bona pubilla?

–Com el de tots. Però no cal que hagi guanyat cap concurs. N'hi ha prou a estimar-la, i que m'estimi.

–Per acabar: quan es posa l'uniforme d'urbà, ¿posa moltes multes?

–Com que m'estic al despatx, no en tinc gaires oportunitats. Per sort.

Per a més informació consulti l'edició en paper.