Foto: EL PERIÒDIC

Em sembla que aquest pot ser un bon títol per a la reflexió que jo mateix em faig des de fa temps i que avui tracto de reflectir en aquesta columna. Ve a tomb de tots els esdeveniments que estem vivint els darrers mesos –i no només a Espanya–derivats de la crisi econòmica. Però, per anar a l'actualitat, la foto seria la següent: el dijous una vaga general que no va ser, diguin el que diguin els sindicats, cap èxit i el divendres l'anunci del Govern d'uns pressupostos enormement restrictius i la confirmació que no es canviarà res important de la reforma laboral. Naturalment no podia ser d'altra manera perquè si una vaga general res reeixida –antisistemes inclosos– fos capaç de canviar els criteris d'un govern, de qualsevol govern, ja que llavors no estaríem en una democràcia representativa on legislen els representants elegits pel poble sinó en una mena de cosa rara en la qual governaria qui més piquets tingués. El que si seria d'exigir i agrair és que el Govern acceptés possibles millores o alternatives d'altres grups que fessin més digerible el tema.

Però és que si l'elemental raonament que és el govern el que governa no fos suficient, resolta que estem on estem –i d'aquí el d'«imperatiu europeu»– que ens obliga a seguir, cada vegada més, una política comuna a la d'altres països amb els que decidim lliurement compartir part de la nostra sobirania. I és aquesta pertinença a aquest club, que tantes alegries i subvencions ens ha donat al llarg dels anys, la qual ara ens exigeix ??complir amb uns requisits que no ens agraden per culpa d'una crisi peculiar que es deu a tres factors: una part imputable a la crisi global, una altra a la històrica economia del totxo i una altra a la desastrosa política econòmica de Rodríguez Zapatero que va gastar molt quan no havia i no va estalviar fins que l'hi van imposar. I així estem, amb uns sindicats sense credibilitat –i això no és bo– disposats a seguir amb les protestes, un Govern amb majoria absoluta obligat a la retallada i tots en una Europa que ha decidit el camí a seguir: reduir el dèficit sigui com sigui . I es pot estar o no d'acord –personalment no ho estic– però el que resulta un absurd és pensar que es pot seguir dins i sota aquest paraigua però sense complir les normes.

El problema no és doncs del Govern de Rajoy sinó de la Unió Europea que ha marcat una política econòmica concreta per a tots els seus membres i ha apostat per la doctrina contrària, per exemple, a la dels EUA, entre altres coses perquè als Estats Units no existeix això que hem anomenat «estat del benestar» que tant va costar crear a Europa i que tant costa mantenir en temps difícils.

Els sindicats poden seguir amb les seves vagues i l'oposició oposant; fins i tot jo mateix puc seguir convençut que seria preferible una economia més expansiva; tant és. Tots els nostres raonaments no han d'arribar només a Moncloa sinó més aviat prendre el camí de Brussel·les. I pensar que Espanya, a hores d'ara, pot decidir sola la seva política econòmica és tan il·lusori com creure que el nostre país té la força suficient com per canviar el rumb de la UE. És possible que si a França i Alemanya governés l'esquerra, les coses serien d'una altra manera, és possible, només possible. Però per saber-ho haurien de guanyar les eleccions que per ara no guanyen.

[email protected]

Per a més informació consulti l'edició en paper.