Icones d'Escaldes: la fadrina i Caldea; aquesta última, en obres sempiternes Foto: MÀXIMUS

–Des que és fadrina, ¿la treuen més a ballar?

–Doncs sí. I em va molt bé perquè sóc molt balladora.

–I el seu marit, ¿amb la mosca rere l'orella?

–En absolut: ara és ell qui no pot ballar –té un peu fotut–, però quan era jo qui no podia, el deixava fer.

–A la seva edat, ¿com se li ocorre postular-se com a fadrina?

–Perquè s'ha de viure el moment. El meu lema és: «No deixis per demà el que puguis fer avui».

–¿Què té vostè que no tinguin les seves coetànies?

–Res. I de fet, ahir a Engolasters ja em vaig trobar un parell de companyes que em van dir que l'any que ve volen ser-ho elles. Que s'hi animin.

–¿Per què no hi ha fadrí?

–Doncs no ho sé i bé que m'agradaria, saber-ho. Des d'aquí faig una crida perquè n'hi hagi: bé hi ha hereu i hereuet...

–A la pubilla li regalen el vestit. I a la fadrina, ¿què?

–Un ram de flors. I molt maco, per cert. Però nosaltres no hem de passar un examen; elles, sí, pobretes.

–¿I quines són les seves obligacions?

–Assistir a tots els actes on em demanin. I amb gust.

–Viatgem al passat (amb bitllet de tornada): ¿com era, Andorra, fa 50 anys?

–Per començar, no hi havia horaris: la botiga la tancàvem quan marxava l'últim client. I podien tocar tranquilament la 1 de la matinada.

–I això, ¿era millor o pitjor?

–Per al calaix, millor. Però és que també pujava molta més gent que ara: era l'època del Duralex, les mitges de nàilon, els perfums... ¿Sap Carlemany un dissabte d'hivern ple de bat a bat? Doncs era així, sempre.

–Un pelet esclau.

–Doncs si li dic que quan un client venia a buscar el diari del vespre –aleshores n'hi havia– i ho trobava tancat, pujava al pis, dalt de la botiga, perquè l'hi donés...

–¿És veritat que feia més fred?

–Això sí que no li ho puc dir. Potser perquè amb els anys m'he tornat més fredolica, però ara en tinc més, de fred.

–Tornem al present: li dono una llàntia amb geni. Fregui-la i demani un desig.

–Doncs feina per a tothom. És que a la nostra època era inimaginable que a Andorra hi pogués haver gent a l'atur.

–Per si ens llegeix la cònsol: ¿una idea per millorar la parròquia?

–No ens podem queixar, la veritat, però hi ha alguna vorera especialment punyetera: la de copríncep De Gaulle, amb tants garatges en pendent. És perillós, per als vianants.

–Si tot és això, vol dir que el cap de Govern els va deixar una parròquia ben arreglada.

–I tant. N'estic molt contenta: va fer molt, per Escaldes, i de molt bo. I a la gent gran ens va mimar encara més.

Per a més informació consulti l'edició en paper.