Foto: E. A.

La independència de Catalunya centra l'atenció a Espanya i al món. Com observa Lluís Bassets, l'eventualitat que Espanya es trenqui en dues està en estudi a les ambaixades i cancelleries. Tot sembla ara nou amb la reivindicació independentista (gairebé) sobre la taula, però en realitat no ho és tant. Els dirigents de CiU porten anys i anys oscil·lant entre el maximalisme retòric, del que la Declaració de Barcelona va ser un clar exemple, i l'estricta actuació autonomista que va presidir els anys de Jordi Pujol al capdavant de la Generalitat.

ERC, per la seva banda, sempre va propugnar la unitat territorial i la independència de la nació catalana mitjançant la construcció d'un Estat propi en el marc europeu, i el PSC va mantenir entre els seus objectius la reivindicació de la personalitat nacional de Catalunya, si bé la seva proposta es va veure limitada per les divergències entre els seus corrents interns i els condicionants derivats de la seva estreta relació amb el PSOE.

Els discursos polítics s'han accentuat però no han canviat tant, el que ha canviat és la gent. Fa menys de deu anys, quan es van recaptar aportacions dels ciutadans per a la redacció del nou Estatut català, es desprenia que només un de cada deu catalans es manifestava explícitament a favor del dret a l'autodeterminació, dos es plantejaven la necessitat de millorar el finançament i cinc al·ludien als drets i deures. Avui ja sabem com estan les coses, amb la independència en primer terme.

Jordi Pujol solia dir que ni Catalunya en el seu conjunt ni el nacionalisme català en les seves versions àmpliament majoritàries s'han desinteressat mai de la problemàtica general d'Espanya, ni han renunciat mai a participar a fons en el seu progrés polític, social i econòmic. I del seu successor, el socialista Pasqual Maragall, és ben sabut que va plantejar un federalisme asimètric per a Espanya, on Catalunya se sentís còmoda. Des de la resta d'Espanya es va prestar poca atenció a aquests missatges i els que arriben ara –com els d'Artur Mas– fan que les postures de Pujol o Maragall semblin light.

És important el que s'està dient des de Catalunya, però també hauria de ser-ho el que es digui des de Madrid. Sense tòpics, ni simplificacions, perquè l'assumpte és complex. La solució, sigui la que sigui, hauria de ser intel·ligent.

Per a més informació consulti l'edició en paper.