No és Bono; ni tampoc Tino Casal: Juan Diego, ahir a la plaça del Poble Foto: ÀLEX LARA

VUITANTER. El gener va publicar "Al ritmo del viento", viatge musical als anys del "dance". Acaba d'estrenar el tercer clip, "Una vez más". Amb dimoni a dintre.

–¿L'assessora el mateix perruquer que al Javier Bardem d'Skyfall?

–Ni ganes. Busco un estil personal, i crec que el màrqueting massa evident acaba sent contraproduent.

–Ja. Si li dic: «És un huracán profesional que viene y va, buscando acción...» ¿Massa evident, també?

–No va amb mi. M'agrada ser constant, no despistar. Jo pasturo el meu ramat; no vull que cap ovella se m'esgarriï.

–Ho deia per l'Eloise de Tino Casal...

–Ja, ja.

–¿Què hi fa un paio amb ànima vuitantera perdut al 2012?

–Tot té un sentit: i crec que el de Juan Diego és recordar la gent d'avui aquell color que li posaven als problemes als anys 80.

–Anem al clip d'Una vez más: ¿ha descobert ja la razón de este dolor?

–Hummm. Sí.

–¿I la compartirà amb nosaltres?

–I tant: viure amb un esperit que no és el teu. Viure en una mentida. Per això fa mal. Però, ep, a qui li passa això és al personatge del clip. No a mi.

–I el seu cor, ¿ja ha trobat quien lo quiera?

–I tant. Però no ho diré aquí.

–No és una crítica, però hi veig molt de txumba-txumba...

–La música pot entrar de moltes formes: la fórmula vuitantera és aquesta. Que a més és antidepressiva.

–Canta: «Condenado a ser bufón de todas las princesas que requieran saciar una pasión». ¿Vocació de llibertí?

–Francament... sí. M'agrada ser diferent. I cada lloc i cada moment et suggereixen una forma diferent de ser-ho. I això és la sal de la vida.

–Per llibertins, Valmont, Merteuil i tota la colla del XVIII francès.

–Algú com jo ho hauria tingut difícil, sospito.

–Al clip dóna una imatge molt chueca i almodovariana de la nit andorrana. ¿Ens suggereux una ruta del pecat?

–Hem de començar sens dubte pel Festa: s'ho ha guanyat a pols. Hi trobareu un ambient molt obert, que és el que ens faltava.

–Més.

–Per anar-te'n a l'altre extrem: el Cacao, acollidor, íntim, amb un caliu especial.

–¿I un entremig?

–El Surf: més jove i a l'última.

–La millor música dels 80, ¿on l'anem a buscar?

–Al Pikolo.

–¿Què li diu el dimoniet que ha tret a passejar al vídeo?

—Espavila, que això té data de caducitat i no és saludable prendre's les coses tan a pit. Aquest és l'autèntic pecat. L'únic, de fet.

-Confessi: ¿quantes vegades ha vist Fiebre del sábado noche?

—Cinc. Semblen poques, però per mi són multitud.

Per a més informació consulti l'edició en paper.