En pujar a l’escenari provoca l’estremiment del públic per la capacitat de fer-lo endinsar-se en l’obra. Tenen l’ocasió de comprovar-ho el proper mes de juny, amb l’estrena de La Pista, de la companyia Menú Teatral, on actua amb dos andorrans més: Núria Martínez i Oriol Guillem. Boris Cartes va néixer a Andorra el 1991. La seva professionalitat com a actor va engrandir-se a l’Institut del Teatre de Barcelona. 

 

–Crec que l’actor neix i es fa, com qualsevol altre professió. En el meu cas la passió per pujar a l’escenari e és innata, però la tècnica que requereix actuar me l’ha ensenyat la formació i l’experiència professional.

 

–Els referents són moltíssims!!! Des d’actors mediàtics de Holliwood, com poden ser Kevin Spacey, Daniel-Day Lewis, passant evidentment per grans actors espanyols com Lluís Homar i Javier Cámara, i companyies com Animalario o la companyia de Daniel Veronese. És important tenir diferents referents per intentar sempre expandir les teves possibilitats creatives.

 

–Les feines dels actors acostumen ser breus. Ara mateix em motiva aixecar-me assajar La Pista, espectacle que estreno al juny amb la companyia Menú Teatral, (on hi ha la Núria Martínez i l’Oriol Guillem! els dos d’Andorra), i per fer els bolos del Somni d’Una Nit d’Estiu que hem muntat amb la companyia Els McGregors. Dos espectacles molt diferents però apassionants.

 

–Quan havia de triar què volia estudiar i què volia «ser de gran», vaig pensar en què és el que em faria més feliç, tenir un somriure cada dia, i la resposta és fer teatre.

 

–Com la majoria de joves de la nostra generació, he tingut moltes feines. He treballat de guia cultural, de dependent, de cambrer de discoteca... Qualsevol cosa que em permetés compaginar el teatre.

 

–Malgrat el poc temps del que acostumo a disposar (això de començar en aquest món requereix motles hores), m’agrada molt fer esport: natació, córrer, snowboard, la cuina, amb la que els meus companys de pis gaudeixen molt.

 

–Mirar alguna sèrie abans d’anar a dormir… estic enganxat a moltes.

 

–La impuntualitat!!! Poques coses em treuen de polleguera però quan algú arriba tard constantment m’enrabia...

 

–Uf, pregunta complicada. Evidentment que existeix una crisi econòmica, a més, de valors? Potser els valors els han perdut els responsables de la crisi econòmica. Tal i com estan les coses, valors com la solidaritat o el treball en equip formen part del dia a dia dels joves emprenedors. 

 

–Sempre he admirat professionals que malgrat el seu èxit mediàtic no han perdut l’essència del que són com artistes. Penso en Blanca Portillo, Carmen Machi. Al mateix temps, admiro tots els meus companys de l’Institut del Teatre, com dia rere dia lluiten per tirar endavant projectes malgrat les dificultats del moment.

 

–Compromís, transparència i puntualitat! (riu).

 

–Uf… he fet coses bastant diferents tant a nivell formal com de discurs, si hagués de buscar un nexe comú, crec que aquest seria el fet que els projectes sempre han nascut de la voluntat d’explicar alguna cosa des del cor, de manera honesta i transparent.

 

–Crec que malgrat que a Andorra hi hagi poca sortida professional i molts haguem de marxar, si que es valora el que fem. Sempre m’he sentit valorat per la gent del país. M’ha fet, moltíssima il·lusió quan algú ha vist alguna cosa que he fet a Barcelona i s’ha apropat a mi i m’ha dit que havia vingut perquè s’havia assabentat que estava actuant. Malgrat visqui a Barcelona, les meves arrels són aquí.

 

–Que si creu que actuar el farà feliç, que endavant! Però que tampoc s’obsessioni en ‘arribar a algun lloc’, que la vida té moltes coses maques. H