Fa més de 20 anys que en Pep Aguareles és professor de fotografia a l’Escola d’Art d’Andorra la Vella. Des de que va arribar a les seves mans la primera càmera, quan va fer la comunió, va tenir clar que lluitaria per dedicar-s’hi professionalment i, tot i que anava cap a biòleg, va decidir emprendre el viatge cap a Barcelona per formar-se. Combina la docència amb els seus projectes personals. La Galeria Pilar Riberaygua acull l’exposició Poètica de la imatge-s poètiques fins al 26 de juny, tota una experiència sensorial a la qual cal anar-hi predisposat a deixar-se portar.

 

–No deu haver sigut fàcil el camí fins a dedicar-se només a la fotografia.

–Tot és passió. Recordo que quan vaig dir que marxava a fer foto, de les poques persones que van estar al meu costat va ser la meva mare. La majoria em deien que estava boig, que em moriria de gana... Però quan tens una idea tan clara, fas el que sigui per arribar i no em lamento de res.

 

–Hi ha algun aspecte negatiu en la seva vida que hagi pogut provocar la seva professió?

–La veritat és que no. Fins i tot les coses dolentes formen part del procés d’aprenentatges. Seria complicat si digués que sóc fotògraf igual que podria ser qualsevol altre cosa i ho fes sense passió i sense ganes. Però cada problema me’l prenc com un repte i el superar-lo és una meta més assolida.

 

–Fins a quin punt influeix allò innat en cada persona a l’hora de fer fotografia?

–Si tens la sort de que t’ha tocat la vareta màgica, sempre et facilita la feina. Però també es desenvolupen i sempre ho dic als meus alumnes. Ara, si ets un inepte i no tens cap tipus de sensibilitat per res dins el món de l’art, evidentment se’t farà molt complicat.

 

–Com veu les futures generacions?

–A l’Escola d’Art del Comú d’Andorra no hi ha cap intenció de formar fotògrafs professionals, tot i que molts dels que hi ha actualment treballant al país han passat per aquí. Molts em diuen encara que van arribar de molt joves a l’Escola i després van anar a estudiar a Barcelona perquè els hi havia despertat la passió per la fotografia. Cantera n’hi ha, el que passa és que el país és molt petit i les possibilitats molt limitades, tot i que es pot viure bé. Si algú té intenció de fer alguna cosa gran que se’n vagi cap a França o Espanya. Si tens ganes i t’ho creus, has de batallar i d’una manera o altra arribaràs.

 

–Què el pot treure de polleguera amb els seus alumnes?

–Moltes coses! Sobretot que no valorin els sacrifici i que no siguin conscients de que fer una foto no és només pitjar un botó. La fotografia sobretot és pensar, racionalitzar, visualitzar. I això requereix un mínim de temps i de tècnica, el més important és el procés. També és un clàssic els que venen amb tot après d’internet i van plens d’informació però no la saben gestionar. És millor començar de zero en la majoria dels casos. Tinc fama de ser dur, però sóc molt pacient i m’agradaria pensar que sóc bon professor.

 

–Quins referents artístics té?

–Als 50 anys tot els referents cauen. És cert que sempre hi ha autors que en un moment determinat et marquen, i te’n podria dir molts com Weston, Newman... Tota una sèrie d’artistes que vaig conèixer mentre estudiava. Però a la meva edat els referents van caient.

 

–Creu que Andorra és valora la feina dels fotògrafs?

–No, però no es valora enlloc. Tot el tema de la fotografia s’ha banalitzat bastant amb la fotografia digital. Hi ha un problema que està en debat constant, i és que sembla que tothom pot fer una foto, i això treu valor als qui ens hi dediquem professionalment. També és cert que entra al joc gent que no té el nivell ni la qualitat que s’ha d’oferir i això fa que sigui un terreny encara més complex. A més, tothom ho demana tot amb molta pressa, però és necessari un tempo i una manera de fer.

 

–Tres valors fonamentals que demana a un músic o fotògraf?

–Sobretot constància. Després sinceritat amb un mateix. I la tercera... Paciència a l’hora de saber quan cal pitjar el botó. No vulguis anar més ràpid del que el teu ull és capaç d’entendre. Has de ser capaç de pensar el que estàs fent. 

Per Imar Martínez