Susanna Isern és una escriptora innata. I rememorant la seva infància, ha publicat ‘La Marmi’, un conte il·lustratiu amb una història conscienciadora. D’aquesta manera, sota el llac de Tristaina com a escenari principal, una petita marmota protagonitza la narració donant com a resultat «una història divertida i amb un missatge important».

 

–De petita ja m’agradava molt escriure, sempre anava amb la meva llibreteta. Després hem vaig llicenciar en Psicologia, vaig fer un màster, i quan vaig començar a atendre els meus primers pacients nens, em  vaig adonar que a partir de treballar amb contes podia arribar més fàcilment a les seves problemàtiques. I així vaig començar a escriure contes per tractar la separació dels pares, els problemes d’autoestima, o aspectes més relacionats amb la psicologia o que poguessin ajudar a la teràpia. 

 

–Sí, també tinc dues novel·les escrites amb l’editorial Imaginàrium, que són a partir de set o vuit anys, però només publico infantil i juvenil, per adults encara no he fet res i potser no ho arribo a fer. A mi m’agrada escriure per a nens. No descarto publicar per a adults però tampoc és un tema que tingui al cap.

 

–‘La Marmi’, és el meu 25è llibre editat. El tema de la Marmi va sorgir primer perquè totes les meves històries són d’animals, que això ve una mica per la infància que vaig viure al Pirineu i després perquè jo de petita anava molt a Tristaina d’excursió i allà és un lloc on hi havia moltes marmotes. Així, quan va sorgir la idea de fer una protagonista d’un conte que fos la marmota, de seguida la vaig relacionar amb la zona de Tristaina, i fent aquesta unió, va sorgir la idea de proposar-li el conte a l’editorial Andorra, i els hi va agradar la idea.
 

–La veritat és que pel que fa a l’estil, segueix un fil conductor que la relaciona amb les altres obres que he publicat, per tot el tema de boscos, animals... Però la temàtica és nova, el tema del respecte a la natura i conscienciar als nens i pares del que passa si deixes les escombraries a la muntanya. A més, es una historia bastant divertida, generalment, les meves histories son més sentimentals, melancòliques, i també es un personatge pensat perquè pugui fer més histories, enfocat a que sigui una col·lecció d’aventures de la Marmi. 

 

–És difícil escollir-ne una, però estar clar que la Marmi és un llibre especial, estic molt contenta i li donaria un lloc únic. També definiria com un llibre especial ‘No m’han convidat a l’aniversari’, una obra on els protagonistes son els meus tres fills.

 

–En ocasions, la història ve sola, estic pensant en una altra cosa i s’encén l’espurna. I en d’altres, la busco. A més, si m’encarreguen alguna cosa, busco la història a partir del que m’han encomanat. O també, si hi ha un tema on veig que no hi ha masses histories escrites, miro si hi ha un buit i si podria crear un conte. Per exemple, tinc un llibre que s’anomena ‘Mitjà’, es sobre el germà mitja, dedicat al fill del mig, i en aquest cas, no he trobat cap altre llibre que tractés aquest tema. 

 

–En el meu cas, neix. Perquè de petita ja m’agradava molt escriure i a casa no hi havia ningú que li agradés ni hi havia masses llibres a casa, era una cosa que jo duia a dins. Però si és veritat que necessites alguna cosa que t’animi a seguir millorant i a esforçar-te. 

 

–Sinceritat amb un mateix i amb el lector, un escriptor ha de ser sincer amb allò que escriu, expressar una cosa que duu a dins. També respectuós, els nens mereixen tot el respecte a l’hora de donar-los un text de conte que tingui una qualitat, s’ha de ser responsable amb allò que s’escriu i al públic amb qui va dirigit. 

 

–Jo sempre mostro algun valor, però també s’ha d’entretindre, perquè als nens s’els hi ha de donar bones histories, que els sorprengui i els hi arribi. Hi ha molts llibres que són massa didàctics i perden l’essència d’entretindre. Els nens han de gaudir llegint, trobar algun aspecte en la lectura que els faci futurs lectors, que els faci somiar i els estimuli la seva creativitat. Si escric una historia i no m’emociona d’una manera especial, la guardo al calaix. 

 

–Mantenir-me, crec que ara mateix tinc un ritme molt alt de publicacions, tant, que és impossible que segueixi sent així, però si em pogués mantenir publicant diversos llibres a l’any, ja estaria contenta, tampoc vull més.

 

–Que no perdi mai la il·lusió, escriure i publicar pot resultar difícil, però si t’hi vas esforçant, arriba la recompensa. A més, sempre es pot millorar, quan jo escric un text, me’l miro molts cops, el deixo reposar... Les presses no són bones. Els textos s’han de deixar madurar...