Gorka Aixàs i Joan Peñarroya són dues de les persones més importants que han permès que Andorra compti amb un equip a la millor lliga d’Europa. Abans d’encarar la segona temporada a l’ACB, el president i el tècnic del BC MoraBanc fan un repàs a la trajectòria de l’entitat des de la seva arribada. 

 

–Gorka Aixàs: Aquell any vam incorporar el Francesc [Solana] com a director general i esportiu i és ell qui ens proposa de fitxar-lo. Ell va creure que havia d’entrenar una persona que fos més afina a cap a on volia encarar el club. Una vegada ens coneixem veiem que hi ha sintonia i després tot va anar cap a endavant.

 

–Joan Peñarroya: No. Portava quatre anys entrenant a EBA i tenia clar que volia intentar donar el salt a una categoria superior, però el bàsquet és un esport que té els equips que té. Havia de sorgir una oportunitat que en quant a nivell professional tingués una capacitat que em donés un plus i que no em distorsionés molt el tema familiar. S’havien de donar les dues situacions i Andorra complia les dues, a més és relativament a prop de casa. A nivell familiar, era la primera vegada que amb els nens no estaríem plegats tots els dies, però era una situació còmoda si et vols dedicar a això. I després, el feeling que hi va haver amb el club, amb el Francesc i amb ell [Aixàs] era el lloc ideal, no hi havia una altra opció en aquell moment en la qual jo decidís marxar de casa per fer bàsquet. 

 

–J. P.: De trobar-nos en algun partit i poca cosa més. No havíem jugat mai al mateix equip, teníem amics en comú, però no havíem anat mai ni a sopar ni a dinar junts. Sí que ens coneixíem d’haver jugat forces temporades l’un contra l’altre, però poca cosa més. 

 

–G. A.: A partir de quan ja ens coneixem tots i sabem quin paper tenim tots, ell té un rol d’equilibri molt important. És capaç de compaginar el que es viu a la pista a nivell esportiu, perquè ho té molt viscut, i a la vegada té molta empatia cap a la vessant directiva, que moltes vegades queda lluny una cosa de l’altra. 

 

–J. P.: És una part clau en començar a professionalitzar el club. Amb la seva incorporació després de la decisió del Gorka, comença el creixement de l’entitat a tots nivell. Cada dia anem convertint el club en totes les vessants en el que som ara: una entitat professional amb àrees ben definides i que funcionem com a tal. 

 

–G. A.: Sobretot l’hem notada ara. Tot va en funció del seguiment que tens: El canvi de LEB a ACB és d’1 a 25, tot va en aquesta proporció. Ara en tenim molta més i tot es multiplica, la pressió a LEB és relativa perquè tens un seguiment d’una altra dimensió. Ara sí que hem notat a tots els nivells un canvi en quant a pressió, l’estiu passat hi va haver un salt estratosfèric, però la nostra manera de fer no ha canviat: hem volgut ser el màxim de professionals possible dins la nostra capacitat. Quan hi ha més o menys gent implicada la pressió és diferent. 
 

–J. P.: Crec que son dues coses diferents. L’exigència des del primer dia que som aquí ens l’hem marcada nosaltres, no ens la marca ningú, i sempre ha estat alta. El més important és el que ens marquem dins del club i sempre ha estat molt alt i seguim mantenint aquest nivell de continuar sent cada any millors. Una altra cosa és el que diu el Gorka de la repercussió i la pressió. No és el mateix tot el que movem ara que el que movíem abans, això es nota. El nivell d’exigència en quant al treball i poca auto complaença són una de les nostres claus sempre. Això ha fet possible que el club en un període petit de temps estigui on és. 

 

–J. P.: Grans records (riu).

 

–G. A.: Va ser la primera patacada forta que tenim. Forta, forta. Penso que ens ajuda a millorar de cara a la temporada següent. Fins ara, hem estat capaços de transformar les adversitats i grans decepcions en ganes de millorar. Amb la perspectiva del temps ho veiem amb alguna cosa positiva perquè jo crec que ens va ajudar. 

 

–J. P.: És el món de l’esport. Hem tingut grans moments i grans decepcions, però aquestes han vingut en grans temporades, però que no acaben de la millor manera. No ens vam venir avall i vam seguir continuar creient en el que fèiem. Els cops ens han fet més forts, els hem sabut assimilar, que no és fàcil. 

 

–J. P.: Les dues són dures perquè la nostra realitat era que volíem estar a LEB Or, en la de Mallorca, i, en la segona, tot i que no hi comptàvem la primera temporada, després d’un any espectacular a tots nivell, vam tenir el desencís al final i l’últim duel de play-off contra el Lucentum va ser un partit que va fer poca justícia al que havia estat l’equip durant l’any. Les dues van fer mal, i són dos experiències que tenen valor i ens han fet més grans.

 

–G. A.: Per a mi va ser la del Lucentum a casa, però perquè jugàvem a casa, davant de la nostra gent. La de Mallorca la vaig viure d’una manera diferent, podíem pujar, volíem guanyar i la decepció va ser similar, però tot el que vam viure a aquí , amb la nostra afició bolcada, em va fer més mal que l’anterior. 

 

–G. A.: Cada any. Menys l’estiu passat, tot i que en algun moment també ho vaig arribar a fer. Penses cada vegada si serem capaços de seguir creixent perquè va costant més i costarà més. A nivell directiu és diferent, ho has de fer perquè t’agrada, fins a cert nivell, i al final t’ha de recompensar tot el que sacrifiques, i no sempre és així. A les temporades dolentes que hem viscut ho acabes pensant, però al final encara som aquí (riu).

 

–J. P.: Penso que la perspectiva com a president del Gorka és diferent que la meva, que és bàsicament com a professional. Una de les coses que mantinc de quan vaig arribar és que la idea de creixement col·lectiu i individual. Fins a dia d’avui, cada estiu, quan toca fer la valoració de si el següent any podem donar una mica més, s’ha complert aquesta situació de poder fer un pas endavant. Jo en cap moment m’he plantejat res perquè som en una línia en la qual m’hi trobo a gust. 

 

–J. P.: Ens hem divorciat tres o quatre vegades, però sense papers, no hem signat res (riu).

 

–G. A.: No ha passat, però sí que tens la sensació que els resultats condicionen això i podria arribar un dia que et podries emprenyar de veritat. L’any passat vam perdre vuit partits i no va passar, però imaginem que en perdem més i que passen coses que espatllin una relació personal, encara que no vulguis. Treballem junts diàriament i en el dia a dia sempre poden passar coses. 

 

–J. P.: Això és un esport professional i els resultats manen. Les relacions personals són una cosa i les professionals una altra. També hi ha un altre tema: portem treballant junts cinc anys, anem a per la sisena temporada i això és com les parelles. El roze hace el cariño, però també tens la confiança de vegades d’afartar-te una mica en algun moment puntual. Tot i això, tenim clar que hem superat moments difícils, no gaires perquè no hi ha hagut moltes situacions a nivell esportiu en què haguem patit, menys l’any passat amb les derrotes seguides. Problema no hem tingut cap, hi ha vegades que ell pensa una cosa i jo una altra i quan portes cinc anys amb algú, la confiança que es té és la que és.

 

–G. A.: Quan arribem a final de temporada, els hi dic a ells moltes vegades: «Que s’acabi ja perquè ja no ens aguantem». Ho vivim molt intensament, no és en el mal sentit.

 

–J. P.: És el normal.

 

–G. A.: A final de temporada pensem que s’acabi ja perquè així agafem aire tots. És normal i fins ara ho hem portat molt bé. 
 

–G. A.: L’ascens a ACB, és indiscutible.

 

–J. P.: Va ser un moment important.

 

–G. A.: Va ser l’ascens més estrany que ha viscut mai un equip. No t’ho pots imaginar mai que seria així. Quan aspires a pujar i estàs tot l’any imaginant-ho, no penses que seria en un bar mirant un altre partit. És estrany, però no li va treure gens ni mica de transcendència. 
 

–G. A.: Molt més ràpid del que esperàvem. En el moment que fem un pas endavant a nivell professional, recordo que li vaig dir al Joan la primera vegada que vam dinar junts a Barcelona que jo sempre imaginava que seríem capaços de posar el club a les portes de jugar a l’ACB. En aquell moment no era capaç d’imaginar-me de fer el salt, i no ho hagués pensat mai que hagués estat en quatre anys, que és una barbaritat. 

 

–J. P.: Amb la perspectiva dels anys es veurà que el que es va fer des de LEB Plata a pujar a l’ACB com una cosa a destacar, és molt meritori, no només a nivell esportiu sinó d’entitat, capacitat de recursos i de fer que el país es bolqués en l’esport, cosa que no passava quan vaig arribar.

 

–G. A.: Segur que ens va passar pel cap en algun moment. Amb el que puc recordar, jo sempre creia que sí ho faríem. Va ser un estiu que va ser una cursa d’obstacles, un darrere l’altre i vas caient, et vas aixecant i saltant un altre, i així tota l’estona. 

 

–J. P.: Sempre vaig tenir confiança, però recordo en algunes xerrades telefòniques durant l’estiu que els obstacles em feien pensar: «No ens en sortim». És molt complicat, i queda lleig que ho digui jo, aconseguir en un mes i mig tot el que es va d’haver aconseguir per pujar. Va ser molt meritori.

 

–G. A.: Jo penso que no. Encara ens queda molt en aquest sentit. Aquest  ha estat el primer any que hem format part de la Lliga i no crec que això ho aconseguim tan ràpid. Ens queden un parell d’anys o tres per consolidar bé el projecte ACB. Sí que és veritat que aquest any hem pogut fer un pas endavant, però ens queda recorregut i marge de creixement.

 

–J. P.: Tenim un any d’experiència a la Lliga i ens coneixen els jugadors i agents, saben que es treballa bé, però som un nouvingut a la competició, que és molt exigent i té grans estructures, grans pavellons, grans ciutats i nosaltres no som més que ningú. És cert que això a l’estiu ens ha obert portes o situacions que segurament el passat no teníem. 

 

–G. A.: Guanyar a un equip gran, és el desig més immediat.

 

–J. P.: El meu desig en aquests moment és tenir salut, que puguem treballar bé i evidentment ho volem fer millor que la temporada passada. I també connectar amb el públic, que cada dia siguem més i que cada vegada es parli més de bàsquet aquí al Principat.