PUBLICITAT

Josep Rodríguez Raonador del ciutadà

JOSEP RODRÍGUEZ: «Cal que l’Administració agilitzi certs aspectes, sobretot els de caire humà»

El raonador del ciutadà es troba instal·lat a la planta -5 del nou edifici del Consell General
El raonador del ciutadà es troba instal·lat a la planta -5 del nou edifici del Consell General
Josep Rodríguez insisteix en recordar la raó de ser de la institució que encapçala: escoltar la gent i ajudar-la en els problemes que li puguin sorgir amb l’Administració. Destaca l’alt percentatge d’èxit en els casos que es tracten des del Raonador del Ciutadà i el fet que no s’ha de tenir objecció d’acudir a l’Administració o a l’hora de presentar una reclamació i s’ofereix com a intermediari tot recordant que molts d’ells tenen solució. De mitjana, sol atendre una trentena de casos mensualment, la majoria dels quals desemboquen en una solució i entesa entre l’Administració i el ciutadà. / Per MARISA DA COSTA
 
–Ja fa quatre anys que condueix la institució. Ha notat un canvi en els casos que atén?
–Hi ha un canvi per lògica, perquè els quatre darrers anys van ser en els que la crisi va tenir repercussió. En començar la crisi la gent tenia uns mitjans que amb el pas del temps es van anar esgotant i van començar a veure’s les conseqüències de forma més crua, donat que no hi havia feina ni estalvis.
 
–L’augment donat amb la crisi ha disminuït?
–L’augment es va donar bàsicament a nivell d’Administració i a nivell social. També hi va haver un moment en què van incrementar-se els casos de justícia, però nosaltres no podem intervenir en un procés judicial, pel que deleguem la queixa al Consell Superior de la Justícia. El bo d’enguany és que s’estan disminuint les demandes.
 
–Com respon l’Administració davant dels reptes socials?
–L’Administració està responent. El problema de l’Administració és que no és immediata. La persona que acut per manca de recursos té una necessitat peremptòria. Per a la persona que ho necessita en aquell moment és difícil comprendre el curs. Aquest és l’inconvenient, però la gent que ha tingut un inconvenient ha tingut resposta, malgrat que potser amb una mica de retard.
 
–S’ha pensat mesures per agilitzar aquests processos?
–S’estan estudiant maneres per tal que aquestes demandes apremiants siguin resoltes de manera més ràpida. De fet cal ressaltar en aquest sentit la labor de Càritas, que està fent una tasca fantàstica i s’ha de reconèixer. 
 
 
–Creu que, des de la població, hauríem de contribuir més en aquesta tasca?
–Possiblement. El que passa és que se’n té un concepte certament pejoratiu quan en realitat està fent una tasca molt lloable i que no té res a veure amb aquelles associacions que han aprofitat la caritat per lucrar-se elles mateixes. 
 
–En què s’han transformat els casos de manca de recursos, ara que es parla de recuperació?
–Ha disminuït l’atur però arriben els temporers, pel què comença una època en què creixeran els problemes relacionats amb la contractació. Durant la temporada d’esquí naixen problemes que des de la societat es creu que l’Administració no ha tractat correctament.
 
 
–I en relació amb la CASS...?
–Malauradament continua assistint molta gent per aquest motiu. Tenim uns quants casos, sobretot donats amb la reforma del 2008 i amb els treballadors per compte propi; moltes de les persones que varen muntar negocis que finalment no van resultar ara vénen amb deutes de 4,5 o fins i tot 8.000 euros de deute amb la parapública. Clar, aquesta gent que està treballant, que veuen que l’empresa no surt endavant i van buscar-se altres sortides ara es troben amb això i vénen a nosaltres.
 
–Com s’estan resolent aquests casos?
–El que fem normalment és enviar-los a la CASS perquè expliquin les seves circumstàncies i aleshores des d’allà se’ls dóna un temps perquè vagin abonant el deute per quotes amb més facilitat. Però clar, aquí la gent que arriba té sous de mil euros i davant deutes de 4.000 euros entren en estat de temor.
 
–No s’hauria pogut fer alguna cosa per evitar aquestes situacions?
–Possiblement. La CASS diu que mitjançant notes de premsa va avisar. Però crec que no són tantes les persones; es podria haver fet una comunicació directa a les persones amb aquest problema perquè almenys no arribessin a aquest nivell de despesa. Després, a més, hi ha el problema del tracte: dins la seguretat social hi ha grans professionals, però n’hi ha una sèrie a atenció al públic que no tracten de la manera més correcta als usuaris. En aquest sentit també hem tractat queixes. 
 
–Què fan, en aquest sentit?
–Demanem a la gent que, quan reben un tracte d’atenció nefasta, demanin el nom del susdit per tal que se les traslladi al lloc on han de ser i no front del públic; la gent no va a la CASS per diversió sinó per resoldre problemes que normalment són de tipus malaltia, ja en tenen prou. Són un mínim els treballadors, però hi són.
 
–Hi ha moltes queixes, així?
–Bastants...
 
– BPA. 
–No podem interrompre res que estigui sota l’empara de la justícia. Per contra, hem atès persones que hi tenien els seus estalvis, uns guanys que simplement havien acumulat al llarg de la seva vida professional i ara es troben en què no poden disposar d’ells. Al principi parlàvem amb Govern, ara amb l’AREB, perquè considerem que la part humana del cas s’ha de tenir en compte malgrat el cas estigui judicialitzat. Fins i tot ens van arribar casos de persones que, amb els fons per la jubilació bloquejats, havien de ser ajudats pels seus fills. aquestes persones han de ser ajudades, per sobre de tot.
 
–Concernent amb el tema BPA, només han rebut estalviadors?
–També socis, que comptaven amb part de la firma.
 
–Socis grans, menys grans...?
–Hi ha hagut de tot. Només ens vam poder limitar a remetre aquestes queixes a la justícia, ja que no ens pertocaven.
 
–Què fa en aquests casos l’Administració?
–Nosaltres hem traslladat les queixes a les institucions, a partir d’aquí no podem fer res.
 
–Canvio de qüestió... Però segueixo amb justícia. Què en pensa de l’alt percentatge de presos en situació preventiva i el llarg temps que resten privats de llibertat en aquesta modalitat?
–Aquesta és una de les qüestions que crec que la justícia hauria d’agilitzar en tots els sentits. Periòdicament visitem el Centre per tal de vetllar perquè els drets humans tinguin una aplicació lògica i tenim contacte directe amb els presos, per tant coneixem els problemes que tenen determinades persones i, la situació preventiva, és una de les queixes més recurrents. I la pena de no saber quant de temps han de ser allà els fa no tenir una referència i per tant no esforçar-se per aconsgeuir mèrits per sortir-ne.
 
–Com veu el col·lectiu de gent jove?
–A mi, el que cada dia em preocupa més, és el món de la droga. Hi ha molts adolescents que no fan res més que estar-se als parcs. És molt trist que molta gent de menys de 30 anys acabi a la Comella per consum o venda, per exemple. 
 
–I què creu que s’hauria de fer per revertir aquest aspecte?
–S’hauria de mirar perquè tinguin alguna preocupació, motius per poder sortir-se d’aquest ambient.
 
–Què es pot fer per detectar aquest jovent i actuar en conseqüència?
–És fàcil: sempre he dit que calen educadors de carrer, serien un bon sistema. Detectarien els casos i posarien remeis, serien una bona mesura de cara a detectar i evitar la drogodependència o intercanvi d’estupefaents. La seva tasca seria induir-los a cercar una ocupació, ja sigui educativa o professional i que arribin a una situació que els allunyi d’aquest món.
 
–Algú se li ha apropat a demanar-li ajuda?
–No tenim gaires casos, no sé si per sort o per desgràcia. De totes maneres, cal recordar que des del 2010 els infants majors de 12 anys poden venir sols al raonador del ciutadà, sense necessitat d’acompanyar-se d’un adult. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT