Va néixer a la Seu fa 37 anys. Va estudiar Enginyeria Agrònoma, un Màster en Cooperació Internacional i Ajuda Humanitària que va treure amb excel·lent, un Postgrau en Educació Infantil Waldorf i Disseny gràfic. Va treballar de professora amb adolescents, gent gran i persones amb disminució. Va tenir la seva pròpia empresa i ara té un nou repte: apostar per ella mateixa per poder ajudar els demés. 

 

–M’agrada el record que en tinc de quan hi anava quan era petita, agafava sola el bus des de la Seu i me n’hi anava a comprar roba, em sentia lliure i més gran del que era, molt fantàstic. També m’agrada recordar quan anava a esquiar de molt jove, el vent a la pell, el sol a la cara, el fred, gaudir amb el amics, els primers cigarrets al telecadira, Bon Jovi als Walkmans... Caldea després d’un dia de neu... genial!

 

–Per a mi el pitjor és no conèixer-la prou i tenir la imatge mental que Andorra és tan sols un carrer. I... el fet de creure que els andorrans són com d’una raça superior.

 

–El wàter de qualsevol centre comercial, quan vaig carregada de bosses, els nens no paren de cridar, el tiquet de la zona blava es a punt de vèncer i tinc la bufeta a punt d’explotar... és el súmmum. Els Cortals d’Encamp també m’agraden molt.

 

–Actualment sóc mestra a l’Escola Agrària del Pirineu, això ho combino amb la creació artística. També sóc una professional de la llar, compro, cuino, netejo, cuido dels meus fills, del meu marit, de les plantes, del gos... tot això ho faig gratuïtament, així que tinc varies activitats professionals principals, algunes remunerades i reconegudes.

 

–Que jo recordi des de sempre, als sis anys ja vaig guanyar els Jocs Florals i vaig continuar fent-ho any rere any. Als 9 anys vaig fer un retrat del meu avi amb carbó, jo mateixa vaig quedar impressionada, però per circumstàncies de la vida el meu talent va passar desapercebut, fins ara que he decidit mostrar-ho.

 

–M’agrada submergir-me en els colors aplicats de totes les maneres i sobre diferents suports. Els materials que m’acompanyen prefereixo que siguin càlids com la fusta, els teixits, el feltre, el paper... encara que quan passa la llum a través del vidre pintat és un espectacle preciós. Treballar amb claus, fils, llana i fil de pescar també em complau molt. Intento treballar sobre peces que siguin funcionals, per això treballo amb mobles i objectes per a la llar.

 

–Potser destacaria, i de fet ja ho he fet perquè és la que surt al cartell de l’exposició, la butaca Vainilla. La vaig rescatar de les escombraries i va estar molt temps per casa sense entapissar, només amb l’escuma de l’encoixinat, no trobava cap tela que m’agradés, a més volia que aquesta tingués volum, pensava en fer algun drapejat... Un dia per casualitat hi vaig posar al damunt uns mostraris de cortines que tenia per casa, i va ser un d’aquells moments màgics quan tot encaixa... Aquella idea em va fer agafar impuls.

 

–I tant! I ser multimilionari, i no és cap ironia.

 

–Potser serà decebedora la meva resposta però a mi m’inspira la vida mateixa, la natura, d’aquí i d’allà, o un test de casa meva... buscar la bellesa, la meva família i la falta de recursos, les desigualtats, i la falta de pau al món. Necessitem bellesa, alegria, passió, vinguin d’on vinguin, per a contrarestar tot el sofriment, tristesa i falta de rumb que patim la humanitat.

 

–Reutilitzo tot el que puc, els mobles de l’exposició són una bona mostra, reciclo... hauria d’estalviar més aigua, i fer servir també productes per a la llar més respectuosos amb el medi ambient, abans ho feia i era molt gratificant.

 

–Abans no m’interessava gens, els uns malparlant dels altres i no deien res de nou. Amb els anys li trobo més sentit, m’agraden els polítics que són honestos, astuts i valents: Mandela, Mújica...

 

–Em fa més por estar morta en vida, perdre a gent que estimo o morir-me sense haver estat la persona que tinc d’arribar a ser.

 

–Crec en la reencarnació, això es un no acabar, però també crec en la il·luminació.

 

–Cada dia vaig a passejar i això em permet moure’m.