PUBLICITAT

JUSTO RUIZ Conseller general i entrenador i seleccionador sub-21 de futbol

JUSTO RUIZ «Al vestidor de l’ FC Andorra algú em tracta d’il·lustríssim»

El conseller general i entrenador i seleccionador sub-21 de futbol, Justo Ruiz.
El conseller general i entrenador i seleccionador sub-21 de futbol, Justo Ruiz.
Justo Ruiz ha passat d’entrenar futbolistes i analitzar i preparar partits a estudiar documents legals i normatives. És el conseller general que ha substituït Conxita Marsol en les files de Demòcrates per Andorra i seleccionador nacional sub-21. 
 
–Com es viu el canvi de tenir una vida més tranquil·la a, de sobte, estar al Consell General.
–Després de dos mesos l’experiència és al·lucinant. He trobat un grup que m’ha acollit amb els braços oberts i és una passada el que s’aprèn. Estic molt content, perquè intento aportar coses.
 
–Quins temes diria que mai pensava que tractaria?
–Tot el que es parla al Consell o qualsevol llei mai m’hagués pensat que arribaria a parlar. Són preocupacions per tothom però mai et veus en una situació així, a dins. Però aquí te n’adones de la responsabilitat que té tot allò del que es parla. Jo vaig demanar que estaria millor en una comissió d’Esports. I aquí estic, en la d’Educació, Cultura, Recerca i Esports. Estem amb la llei antidopatge i són temes que no em resulten nous o estranys. Però també tenim sempre les reunions del grup parlamentari o treballar alguna compareixença... és molt enriquidor i penso que tothom hauria de passar per aquí perquè ho veus des de dins.
 
–I com li ha canviat la vida? Hi ha un abans i un després?
–Estic intentant adaptar-me. Et consciencies i intentes que el teu sentit comú i els teus coneixements passin per sobre de la teva ignorància, de la meva, que és molta. Però és una oportunitat per aprendre. I et dones compte de la preparació i el compromís que té tothom que treballa per al país. Si alguna cosa m’ha fet canviar és l’opinió que es té sobre aquesta gent. Tinc una gran admiració.
 
–Quins dos escenaris més diferents, un camp de futbol i el Consell. Com viu aquesta transformació?
–Tinc clar que les dues coses són passatgeres. A una banqueta saps que tard o d’hora sortiràs, i en política considero que és igual. No són feines de per vida, tot i que saps que entrenador ho seràs sempre, però també que un dia hauràs de plegar. Són dos ambients que poden arribar a tenir coses en comú però són molt diferents. En el món de l’esport gestionar un vestidor és molt complicat, però en política és diferent perquè una errada en el futbol pots buscar una solució, però en política té més transcendència i no tan fàcil solució.
 
–Com porta el volum de feina?
–Els dimarts al matí tenim reunió del grup parlamentari. Intento centrar-me i crec que m’ha vingut molt bé perquè així no tinc el cap tan pendent del futbol i desconnecto. Pensar en altra cosa pel meu cap és bo. Ho porto bé per després mirar lleis, les normes, relacionar-te amb companys i els dels altres partits...
 
–Què és un gol marcat en el Consell?
–Potser el donar el teu parer i que es tingui en compte, que puguis arribar a tenir una bona idea que pugui beneficiar al conjunt del país o de la gent a qui pugui afectar. Per explicar el sentiment que hi ha quan marques un gol, l’has de marcar. Quan marqui un gol al Consell, serà per alguna cosa que he fet i ho podré explicar, però aportar el teu gra de sorra i que arribi a bon port serà el més semblant.
 
–Alguna broma li hauran fet en el vestidor de l’FC Andorra.
–Des del primer dia. Imagina’t... Ara amb l’amic invisible de Nadal em vam regalar una foto de Cafè el Conseller amb la meva cara... és el catxondeo, algú fins i tot em tracta d’il·lustríssim.
 
–I vostè s’ho pren bé, suposo, perquè de bromista n’és...
–I tant que sí. Jo he sigut sempre molt de la broma i una de les màximes si t’agrada fer bromes és que has de saber encaixar-les. En aquest aspecte sóc el primer que riu d’aquestes coses i que les accepto. No és habitual el que a mi m’ha passat tot i que ho estic portant, i des del meu entorn s’està portant, amb la màxima normalitat, que també és una cosa que em sorprèn. Jo faig la meva feina com a entrenador sense cap tipus de problema, i quan em toca posar-me la corbata intento fer-ho amb el mateix compromís.
 
–Perquè al principi suposo que no haurà estat fàcil ni per a vostè ni per al seu entorn.
–No és que no hagi sigut una situació complicada, sinó que el màxim problema que jo li veig a això és l’exposició que tinc. Tant en una banda com en l’altra estic molt exposat als mitjans de comunicació, o amb el dit cap avall, o amb el semàfor vermell, o amb la fletxa cap avall... bé, això va amb la feina, però en el meu cas les dues feines que desenvolupo m’obliguen a estar exposat als mitjans. Però el meu entorn, la meva família i els meus fills em donen tot el suport i estan al marge, ni tan sols vull que els meus fills li donin cap importància pel fet de ser al Consell, i no ho fan, així que estic content en aquest aspecte. I tranquil. 
 
–L’adaptació a la política com ha anat? Perquè vostè no sé si s’esperava entrar en el Consell General.
–Des del primer moment que formes part d’una llista ja m’ho van dir, que de número 10 potser en quatre anys acabava entrant. Jo evidentment vaig decidir donar suport a Demòcrates per Andorra i era conscient que es podia donar aquesta possibilitat que, és veritat, pensava que no arribaria. Malauradament per la mort de Martí Salvans va entrar Marc Ballestà i ja de seguida tothom em va recordar que jo era el següent en la llista. Vaig pensar que no seria, però mira, després Conxita Marsol va deixar l’escó per anar a les comunals i em van trucar. En aquell moment va ser una sorpresa, i molts nervis, però des del primer moment era conscient que no podia dir que no perquè per això m’havia presentat en les llistes i havia de donar el pas. Recordo ara l’emoció i la impressió del dia del jurament, i ara estic orgullós de tenir aquesta oportunitat, i estic més còmode del que en principi em pensava, però sobretot per la rebuda que he tingut, amb tothom obert, sempre disposats a solucionar qualsevol dubte, qualsevol pregunta, i mira, ja han passat dos mesos i escaig i ara sóc un més. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT