Sentir-se bé amb un mateix però, sobretot, alliberar el cap durant una estona del constant estrés a que estem sotmesos han afavorit, ha propiciat el creixement de formacions en entrenament personal. Les constants campanyes de grans empreses hi han tingut bona influència, així com les xarxes socials i altres imputs a què se’ns sotmet diàriament, però la societat és cada cop més conscient  de la necessitat de mantenir-se en forma i l’Àlex Bernabé, un jove  encampadà encara formant-se per a l’entrenament particular, ens anima a fer també no només per a la salut sinó per al mediambient abandonant l’ascensor en favor de les escales. 

 

–Doncs des que vaig començar a fer la formació professional esportiva a Aixovall. 

 

–Bé... Sempre m’ha agradat l’esport, he practicat l’handbol durant anys. Però arrel de les classes, anar al gimnàs, escalar, muntanya... Vaig acabar d’apassionar-me. Dos dies després d’acabar el curs ja tenia feina. En ficar-me de socorrista vaig parar d’estudiar un any, però vaig voler anar més enllà especialitzant-me en entrenament personal, a Barcelona. Allà estic, a l’escola NEF, fent un cicle formatiu on aprenc moltíssim. 
 

–Sí, avui dia hi ha molt aficionat a l’esport. Això és bo, el problema és que hi ha molt mite i ‘cuento chino’. 

 

–A vegades ric molt quan em demanen assessorament. És més senzill del què sembla. I, on més mites hi ha és en tot el que té relació amb l’alimentació i la nutrició. Abans d’especialitzar-me, jo era el primer en tenir creences absurdes, però. 

 

–Una molt usual, a la que molta gent s’aferra i que és el tema de la nit: ‘si sopo just abans d’anar a dormir, m’engreixo’. El tema no és que ens engreixem més o menys. Són necessaris tres/quatre àpats diaris, els que tinguem per hàbit. El que cal és fer esport. És a dir; no és aconsellable anar al llit just després de sopar perquè, en no fer la digestió, no descansem degudament. Però l’engreixar-se o no depèn de si les calories del sopar han estat cremades al llarg del dia. 

 

–Un altre mite. No parlo únicament del sopar: temem els fregits i tendim a les amanides i el menjar a la planxa. Evidentment no s’ha de menjar fregits i xocolata cada dia, només mirar de no sobrepassar les calories diàries necessàries.

 

–No privo de res, sempre que estigui dins de la mesura determinada. Jo menjo xocolata cada dia! Confesso que l’avantatge que tinc és que la blanca i la xocolata amb llet no m’agraden, menjo de la negra... Però jo mai no he seguit una dieta determinada. Tampoc no enganyaré: sempre miro de menjar saludable i compensar-ho amb l’entrenament (que també cal dir que no és diari, cal descansar). 

 

–Evidentment: refrescos, prefabricat, saturat, brioixeria comercial, cadenes de menjar ràpid... Me’n privo bastant.

 

–Plàtans, m’encanten! Uns tres al dia!

 

–Home van bé per les rampes, i tal, però els adoro.

 

–Clar, cal menjar tres o quatre fruites al dia. Tot i que a la piràmide hi ha moltes coses discutibles, aquí encerta.

 

–El pa és essencial, sobretot si es practica esport! Menja un entrepà abans d’entrenar. Ja sigui blanc o integral, la sola diferència és que el segon triguem més en digerir-se. I menja pa per la nit, és pot! Mengeu pa per la nit! Reitero, controlant les mesures.

 

–L’entrenament en dejú és molt específic. Ho fan els ciclistes perquè passen moltes hores en curses, i arriba un moment en què estan en dèficit de nutrients. Ho fan per entrenar, però a la resta, fer esport sense menjar no ens farà aprimar més o menys. Evidentment no s’ha de practicar esport cinc minuts després de menjar i sobretot si és en gran quantitat. Cal menjar dues hores abans per anar amb l’energia carregada al màxim.

 

–És enganxar-se.

 

–Ens hem de resignar i encara que estiguem cansats, fer-ne igualment!

 

–Mai no has tingut la sensació d’acabar de practicar un esport i, ja un cop relaxada, pensar: ‘què bé. Que se’n vagi tothom de festa que jo estic com un rei al sofà’? Pensar en aquesta recompensa pot ser un al·licient. Aquesta sensació, a més de ser molt agradable, vicia. Sé que costa, però un cop hi poses la voluntat...

 

–És habituar-se! És possible, de veritat. Molts al meu voltant s’han enganxat darrerament a l’esport i conseqüentment a la vida sana, arrel del que estudio. Els he implicat i he començat de zero amb ells. Per a mi són com, per dir-ho d’alguna manera, projectes a seguir. Tinc moltes ganes d’acomplir els seus objectius.

 

–Per a mi, quan em diuen que els fa menys mal l’esquena, que caminen i no es cansen, no tenen mal de genolls... És una motivació. Quan la gent que porto nota una millora, ho és també per a mi. 

 

–Clar... Però em de ser sincers i cal dir que està claríssim que, si fas esport, tindràs dolors físics. Per això insisteixo molt en descansar i estirar. Però desfer la gent dels mals degut al sedentarisme –com mal als turmells o als genolls per excés de pes– m’omple, i em motiva a seguir aprenent, perquè realment, ara només estic a l’inici.

 

–Ser entrenador d’algun equip de pes m’encantaria. Però encara més coordinar algun centre esportiu o estar en algun gimnàs. Cada dia veig coses diferents i et vas enganxant, però per a mi, el primer, és l’entrenament personal.

 

–Home... Realment, és moda. Vull dir... Abans, tenir una mica de sobrepès era símptoma de salut. Però, tanmateix, és una moda que durarà. Estem en una societat en què se’ns serveix tot en safata de plata: només cal trucar perquè ens portin el menjar. I la gent es queixa ‘oh, no faig esport perquè X o Y’. No fas esport perquè ets un mandra, bàsicament. 

 

– A mi també m’agrada estar-me al sofà. Però ens hem de moure.

 

–I tant. Les grans empreses i gimnasos estan veient que fent TRX o CrossFit fan caixa, i les companyies ho van a buscar.

 

–Sóc partidari de combinar-ho tot. Hem de començar pensant en petit i anar pujant. Tenim muntanya per sortir a córrer i escalar, esquiar, caminar... Tenim lloc i l’avantatge que l’aire està net. Tenim molt bones instal·lacions, cada parròquia té un poliesportiu. Però quedar-te al gimnàs un cop t’has aclimatat esportivament... Recomano no fer-ho. Cal sortir a fora (menys a l’hivern, clar, tot i que confesso que ho faig).

 

–Jugava a handbol, però com que és una modalitat en què aquí a Andorra no hi ha gaires participants, ho vaig deixar. Momentàniament, potser, qui sap, torno a jugar-hi. I esquiar, clar... Sempre que hi puc anar, no fallo.
 

–Les activitats que jo faig amb ells estan sempre directament relacionades amb l’esport, i entenc que això, lligat amb què vegin els professors fent esport, els motiva. Sempre incitem, però són nens... N’hi ha algun de molt mandroset que sí que se li ha d’insistir més. 

 

–A no ser que un es dediqui des de petit a un esport específic, l’edat adequada són els 17-18. Parlo d’anar al gimnàs. Si no has de ser professional i no et porta un entrenador, abans dels 16 o paga la pena.

 

–És importantíssim. El sobreentrenament és molt dur per a la ment i té un impacte físic molt important. El voler més, i més i més tampoc no és bo. Per molt que calgui fer esport, s’ha d’anar en compte. 

 

–No. És molt fàcil passar d’estar bé al sobreentrenament. El dia de descans, no és un dia perdut i no t’engreixes. De fet, és el dia en què, metabòlicament, més cremes. Després d’un entrenament, el trencament de fibres que s’ha produït es recupera. El dia de descans el metabolisme s’encarrega de tornar a reconstruir el múscul. I tampoc no s’ha de menjar menys sinó igual, perquè estàs recuperant-te i s’ha de menjar bé. I quan tornes, en estar descansat, tornes amb moltes més ganes. La pèrdua de múscul és gradual, cal que passi un temps. No es perd la forma de la nit al dia.

 

–Per salut i per viure més anys, cal fer esport. El cor és una de les principals causes de mort. No és normal pujar tres esglaons i ofegar-se. Encara que sigui moderat. Cal fer esport. No facin servir l’ascensor, si us plau, facin servir les escales. Sé que és complicat perquè ho intento amb la meva mare i no hi ha manera, però un cop es comença... es veuen de seguida els beneficis.