Destil·len una complicitat i una química envejables, fruit de molts anys d’amistat i de taules a sobre d’un escenari. Una mirada entre ells és suficient i això no ho poden dir tothom, ni en el món artístic ni a la vida real. Assumpta Casanovas i Ramon Ribó són dos dels membres del grup de teatre amateur, Assaig Punt 9, i que, fa unes setmanes, van omplir Les Fontetes amb Sangoneres, una adaptació afrancesada d’un text de Francis Veber. Pura comèdia massanenca.

 

–Assumpta Casanovas: Ja havia fet teatre a l’escola i la meva mare també formava part d’un grup. Sempre ho he viscut i va arribar un punt que vaig voler fer alguna cosa més enllà de feina i família. Em vaig apuntar al curs de teatre, on vaig conèixer a la resta de components d’Assaig Punt 9, i on el Xavi Fernàndez, el nostre monitor, em va ensenyar a estimar el teatre. Personalment, a mi el teatre em serveix com a teràpia i la gent del grup són com la meva segona família.

 

–Ramon Ribó: Ens vam apuntar a aquest taller de teatre que dirigia el Xavi Fernàndez i a partir del segon curs, ja vam muntar Assaig Punt 9 com a grup independent. Això va ser fa vuit anys. En part, també m’ho prenc com una teràpia.

 

–A.C: Tal i com està la societat i la vida, la gent ja ens demana riure i agraeix muntatges com Sangoneres. El públic es vol distreure, passar-ho bé i la comèdia és la més agraïda en aquest sentit. Ja saben que amb Assaig Punt 9 aniran a riure.

 

–R.R: Jo sóc reticent, eh? Cada any tenim la mateixa discussió, per saber quin muntatge farem, perquè tots volen seguir fent comèdia i a mi em ve molt de gust fer una tragèdia.

 

–A.C: Sempre, excepte un muntatge que vam fer pel tema del maltractament. 

 

–R.R: El mètode Grönholm va sortir força bé i podem dir que era una comèdia àcida. És el que vol la gent i no hi ha res a fer [riu]. Som actors i entenc que hem de fer de tot i aquest any tornaré a proposar fer una tragèdia. Això sí, estic d’acord amb l’Assumpta amb què la gent ens té associats a la comèdia. Sempre dic que fer comèdia no és gens fàcil i no és fer el pallasso. És fer comèdia ben feta.

 

–A.C: Molt positiu. Vam omplir Les Fontetes els cinc dies, tal i com ens va passat amb Toc toc i amb Massasport. La gent va sortir molt contenta i encara ens ho agraeix pel carrer.

 

–R.R: És molt gratificant la veritat, el poder donar a la gent allò que vol i que t’ho facin saber.

 

–A.C: I, a més, potser introdueixo un altre tema, però s’agraeix més tenint en compte que el camí d’Assaig Punt 9 no ha estat planer i ple de flors. No ha estat gens fàcil. Som un grup de teatre amateur de La Massana, que sempre ha volgut ser independent i no hem entrat massa en el joc de l’ENA (Escena Nacional Andorrana). Per exemple, quan vam fer Oh! tel se’ns va criticar i ens van prendre per bojos perquè volíem fer sis dies. Vam omplir els sis dies i pujava fins i tot gent de la Seu.

 

–R.R: L’entrada és preu de poble, entre sis i vuit euros, i nosaltres no cobrem per actuar. Ens conformem amb el sopar de final de muntatge.

 

–R.R: Des de 2008, any d’El mètode Grönholm, hem fet una obra per any, excepte el 2013 que no vam muntar res, El 2009 es va fer Diner molt negre, el 2010, Un conte de fades, el de la temàtica dels maltractaments, el 2011 vam fer Oh! tel, el 2012, Massasport, Toc toc fa dos anys i, ara, Sangoneres que l’hem muntat en set mesos. A més hem fet col·laboracions en actes i festes de La Massana.

 

–A.C: Nosaltres fem els cinc dies, omplim, estem a dalt de tot, marxem orgullosos i tanquem el calaixet de les emocions. Ja tinc ganes de preparar el proper projecte i de parlar-ne.

 

–R.R: Si ens arriba una bona proposta per tornar-lo a fer, perquè no? Tot és mirar-ho i parlar. Jo, sincerament,  deixaria oberta la possibilitat. A més, sempre passa que l’últim dia és el que la representació surt millor i et deixa un regust estrany, perquè és el dia que realment es gaudeix a sobre l’escenari. 

 

–A.C: Hem passat molts nervis amb aquesta obra. Jo m’he aprimat i tot, imagina’t. Era un muntatge molt difícil, moltes entrades i sortides, el Ramon tenia molt text i si un de nosaltres s’equivocava el podíem enredar. 

 

–R.R: Molt difícil, sí. Com que tenia tant paper vaig proposar que per aquesta obra tinguéssim un regidor per tenir el suport per si algú es queda en blanc, perquè doni les entrades i sortides i per ajudar si mai passa res. 

 

–R.R: Primer descansarem una mica, sí. 

 

–A.C: Tenim el grup de whatsapp i sempre hi ha moviment. Hi ha moltes ganes ja i mono de parlar del nou projecte. Et sents estrany quan, un cop acaba l’obra, a les 9 del vespre estàs a casa!

 

–R.R: Es que els últims dies de representació són molt bèsties. Fins i tot, un cop vam acabar, em vaig agafar uns dies de vacances però, clar, després es troba a faltar el contacte i ja estem quedant per fer un cafè.

 

–A.C: I llavors és quan es torna a activar l’etern debat de quina obra fem. El Ramon és el seny del grup, però és un tocacollons en la temàtica perquè, com ja t’ha dit és l’únic dels nou que no vol fer comèdia i que vol canviar. Ho vol tot perfecte i té un humor molt humà.

 

–A.C: Molt bé. Ara, fa poc, ha nascut L’antídot, el grup d’adults de la Mercè Canals i és molt positiu que vagi apareixent gent amb ganes de fer teatre. Amb els d’Encamp, Lapsus Teatre, hi ha molt bona relació i sempre ens agrada i és interessant per aprendre anar a veure altres companyies.

 

–R.R: Tenim relació i, normalment, intentem anar a veure la resta de grups. El grup de Sant Julià, La companyia és grata ens va venir a veure, per exemple, i és normal que amb alguns hi hagi millor rotllo que amb altres.

 

–A.C: Nosaltres som un grup que sempre ens movem i portem 12 anys anant a Tàrrega i allà s’aprèn moltíssim. S’agafen moltes idees.

Si et fixes, no hi ha cursos, no hi lloc per trobar-nos tots. Això es troba a faltar perquè, de vegades, ens tornem bojos per buscar un element d’una escenografia.

 

–A.C: I no ens falta res més. Ens sentim molt recolzats pel comú i, clar, ja no et mous. No és només la corporació, és tota la gent de la parròquia.

 

–R.R: Amb les accions que fa l’equip comunal de La Massana per nosaltres ja en tenim prou. Si volem fer un projecte, ells ja ens ho faciliten tot; subvencions, sala per assajar, Les Fontetes, els llums... tot.

 

–A.C: Assaig Punt 9 no es queda només en fer una obra de teatre a l’any. Tenim un planter que es diu sombons.kom, nanos de 18 a 20 anys, entre els quals està la meva filla, i dirigim la Júlia i jo. El grup farà sis anys i els tenim des que van fer Els pastorets. 

 

–R.R: Em sento molt estimat a La Massana i no sóc d’aquí. El comú ens té mimats i s’agraeix enormement. No tenim la necessitat, sincerament, d’anar a Govern a buscar subvencions perquè les pretensions que tenim –fer l’obra, gaudir, que surti tot bé, que la gent s’ho passi bé i fer un sopar– ja les podem cobrir a La Massana. Som feliços així i ja portem 10 anys. No necessitem més.

 

–A.C: Jo no sé quin paper juga i ha jugat en l’escena, sincerament. 

 

–R.R: Jo he fet alguna cosa amb ells, però amb Assaig Punt 9, no. No hi havia gaire sintonia, la veritat. Amb l’ENA, vaig fer La veritat i era un projecte molt maco, amb gent de diferents companyies del país. 

 

–R.R: El suport ja el tenim del comú de La Massana. Si ens fes falta el suport, potser si es trobaria a faltar, però no és el cas. Quan fem una obra ens ho arreglem i muntem tot nosaltres, cartells, entrades i la resta de preparatius i, en canvi, l’ENA et marca tot.

 

–A.C: Tenir el suport de l’ENA implica haver d’actuar com ells vulguin i amb nosaltres això és complicat. No tindríem llibertat i nosaltres ara la tenim en moltes coses i és un aspecte que valorem molt.